28/2/12

Pistolerisme a Barcelona/M. Amàlia Pradas Baena

BARCELONA
CRÒNICA DELS ANYS DEL PISTOLERISME

FERRAN AISA


Salvador Seguí "El Noi del Sucre", assassinat el 10-3-1923




L’assaig de Maria Amàlia Pradas Baena, L’Anarquisme i les lluites socials a Barcelona,1918-1923: la repressió obrera i la violència (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003), analitza el difícil període que va del final de la primera guerra mundial fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera. 
L’objetiu primordial de l’obra és l’estudi de la repressió obrera i la violència social com a resposta, situats dins d’un context històric que està marcat per les gran vagues obreres, l’irradiació de la revolució bolxevic i l’hegemonia sindical de la CNT. Per una altra banda, l’autora, analitza també l’organització patronal i el paper de les autoritats que, a les ordres de Martínez Anido, Arlegui i companyia, van permetre l’aparició del sometent armat i feren la vista grossa davant l’acció dels pistolers emparats en el Sindicat Lliure.
Maria Amàlia Pradas parteix d’un estudi sobre l’origen de la violència social i analitza les causes per les quals va assolir a Europa, Espanya i, sobretot a Catalunya, unes cotes d’intensitat desconegudes des de les insurreccions revolucionàries del segle XIX. La historiadora també s’endinsa en el perquè del pistolerisme, del terrorisme i de la resposta policial a Barcelona. El llibre es complementa amb un treball exhaustiu i cronològic dels atemptats comesos a la Ciutat Comtal durant aquest període. En l’acurada estadística de víctimes d’actes de violència no hi falta cap detall: el nom de la persona assassinada, el carrer de la ciutat on va caure-hi, el grup social de l'agressor i l’arma utilitzada en el crim. 

Fa esgarrifança pensar que només en cinc anys gairebé cinc-centes persones van ser abatudes a trets als carrers de Barcelona: anarcosindicalistes, sindicalistes del lliure, patrons, encarregats, agents de l’autoritat... Però el col·lectiu que va tenir més número de baixes fou el cenetista i no únicament per l’acció dels pistolers de les bandes a sou, sinó també per l’aplicació de la "llei de fugues". Entres les baixes obreristes cal citar l’advocat Francesc Layret i el més carismàtic dels anarco-sindicalistes catalans, Salvador Seguí “El Noi del Sucre”.
Qualsevol persona que no conegui aquest etapa de la història catalana i de la vida sindical barcelonina, al llegir aquest llibre podria pensar que la història narrada succeeix al Chicago d’Al Capone, amb bandes armades com la “negra” del fals baró de Koening campant per Barcelona al seu aire i matant als militants del Sindicat Únic. Maria Amàlia Prada manifesta que no queden dubtes sobre el caràcter del conflicte classista que presentaren les manifestacions violentes a la Barcelona de l’època, mentre que els episodis sagnant del Chicago anys vint i trenta és una altra cosa.
Però si sobre els gansters de Chicago, Holliwood ha elaborat moltes pel·lícules i els novel·istes han fet córrer la tinta sobre aquest tema, en la bibliografia i cinematografia catalana n’hi ha molt poca cosa escrita i encara menys filmada. Però cal parlar de dos novel·les que borden l'espinós tema exposat en aquesta pàgina i que crec que val la pena recomanar la seva lectura: Quan mataven pels carrers de Joan Oller i Rabassa i La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza, d'aquesta segona n'hi ha una brillant pel·lícula d'Antonio Drove de 1979.
Maria Amàlia Pradas es capfica amb el seu estudi a la tenebrosa època del pistolerisme barceloní i va traçant en línia recta la història de les lluites sindicals, dels congressos obrers i de les grans vagues de 1919. Aquesta mateixa època ha estat anomenada per alguns historiadors com  la dels “anys rojos”, que van significar, malgrat totes les misèries humanes i la violència moral, la hegemonia de l’anarco-sindicalisme fins a la guerra civil. Les lluites d’aquell moment van portar conquestes de les que encara ara gaudeix el món del treball com és la jornada de les vuit hores aconseguides després de la famosa vaga de la Canadenca.
L’autora també analitza la creació per part de la CNT del grup de defensa confederal i l’aparició dels grups d’acció anarquista que no solament es defensen, sinó que passen al contraatac amb atemptats contra personalitats com el comte de Salvatierra (1920), el president del Govern espanyol Eduardo Dato (1921) i l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (1923). El trencament de la convivència i la pau social barcelonina va motivar que ciutadans i entitats alcessin la veu de protesta a través d’un Comitè d’Actuació Cívica promogut per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, com diu Pradas, el comitè pretenia aixecar “la moral col·lectiva” dels ciutadans. El Comitè va mobilitzar el moviment obrer anarco-sindicalista i socialista, l’Estat Català de Macià, el CADCI i l’Ateneu Barcelonès, però va ser atacat durament per les dretes monàrquiques, els radicals i els sindicats lliures. L’acció terrorista es va anar diluint després de l’assassinat d’El Noi del Sucre, la seva mort el 10 de març de 1923 al carrer de la Cadena va aixecar una gran indignació ciutadana però la violència va continuar fins a la implantació de la Dictadura.
 

Ferran Aisa
(Avui, 16 d’octubre de 2003)
 

24/2/12

Ateneu Enciclopèdic Popular

LA BARANA DEL VENT
 

ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA

 

Un dels objectes robats a l'AEP l'1 de febrer de 2012 (FotoAEP)



El 26 de gener de 1939, día de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, un escamot de falangistes va baixar per la Rambla i trencant pel carrer del Carme es van dirigir a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Després d’assaltar-lo van llençar pel balcó llibres i objectes de l’ateneu i foren cremats públicament al mig del carrer.  N’era un abanç del que seria el franquisme marcat pel terror i la repressió. L’Ateneu Enciclopèdic fou clausurat sine die, i tots els seus bens espoliats, fins i tot el local que havia estat cedit en propietat per decret de la Genetalitat fou usurpat per Falange Espanyola. Van haver de passer més de quaranta anys,  reconquerides les llibertats democràtiques,  perquè un grup de persones que provenien del moviment llibertari recuperés la referida entitat a través del Centre de Documentació Històrico-Social, entitat fundada el 1978. La trajectòria de l’associació no fou fácil doncs hagué de sobreviure diverses vegades amb adversitats com fou l’incendi produit el 31 d’octubre de 1979 al local que acabava de llogar al carrer Reina Amàlia, 38. D’aquí gràcies a la gestió feta amb l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona va poder gaudir provisionalment d’unes dependències a l’antiga Casa de Caritat del carrer de Montalegre, 5.
En aquest espai va renéixer l’AEP l’any 1980, que va viure una etapa d’important  activitat cultural: exposicions, conferències, publicacions, etc. Les seccions més destacades eren la de literatura que publicava la revista El Vaixell blanc, la d’història que va organitzar diversos seminaris, la d’excursions i la d’esports. Paral•lelament va créixer el seu arxiu, biblioteca i hemeroteca. El CDHS-AEP es va convertir en un dels més importants arxius sobre el moviment obrers, especialmente del llibertari.  El 30 de noviembre de 1991 va patir un altre ensurt, aquesta vegada a causa de les obres de construcción del Centre de Cultura Contermporània de Barcelona (CCCB), produint-se un gran esvoranc a una de les sales de l’ateneu per on van caure mobles, llibres, revistes, etc. L’AEP va pasar els següents cinc anys ressistint a l’antic teatre de la Casa de Caritat, on novament hagué de patir les obres de construcció de la Universitat Ramon Llull. L’AEP va negociar amb l’administració l’adjudicació d’un nou local, la qual va concedir un pis a l’edifici de la Biblioteca Pública Arús. El 26 de juny de 1996 n’era inaugurat, però en poc temps va resultar insuficient, tant per el seu arxiu com per desenvolupar activitats culturals. L’AEP, des de fa uns anys, ha reclamat un nou local a l’Ajuntament a canvi del que fou arrebassat pel franquisme. La darrera historia de l’AEP ha sortit aquests dies als mitjans de comunicació, ha estat l’assalt i robatori dues vegades  seguides, primer uns diners recolits per conmemorar el 110 aniversari, i la segona nombrosa documentació originals de gran vàlua: cartells de la guerra civil, postals, programes de cinemes col•lectivitzats, carnes de militants confederals i de partits polítics, etc.  És d’esperar que l’administració prengui nota d’aquests fets i solucioni d’una vegada per totes l’adjudicació d’un local digne per aquesta entitat histórica de Barcelona      


(Solidaridad Obrera núm. 348, febrer de 2012)

23/2/12

Jordi Pàmias

LA VIDA QUOTIDIANA



La casa dels avis (Obra poètica I, Pagès Editor, Lleida, 2011)
 

Ferran Aisa

Jordi Pàmias (Guissona-Segarra, 1938), poeta i assagista, va publicar el seu primer llibre La meva casa el 1969, que va ser mereixedor del Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia. Des d’aleshores el poeta ponentí ha publicant molts altres poemaris amb els quals ha aconseguit diversos premis: Flauta del sol  (Carles Riba, 1978), Entre el record i el somni (Ciutat de Palma, 1982), Àmfora grega (Vicent Andrés Estellés) i, entre altres, Narcís i l’altre (Miquel de Palol, 2001).
Jordi Pàmias va combinar durant trenta anys la seva feina de professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida amb les seves tasques literàries, conreant a més de la poesia, el teatre i l’assaig. Jordi Pàmias és un dels més interessants poetes en llengua catalana de la poesia catalana d’avui i, sens dubte, el més prestigiós de les terres de ponent.
Pàmias ha publicat recentment La casa dels avis (obra poètica I), Pagès Editors, Lleida, 2011, amb la que inicia l’edició de la seva obra completa. Ara després d’haver llegit aquest primer lliurament de l’obra completa de Jordi Pàmias esperem que molt aviat la Obra poètica II es faci realitat perquè els lectors puguem gaudir de la poesia d’un mestre del nostre temps.  
L’obra que presenta Pàmias recull dos dels seus primers llibres: Plany fosc vora el mar i La casa dels avis, que dóna nom a aquesta obra poètica I. La primera obra Play fosc vora el mar és el títol definitiu de l’antiga versió Ofrena de l’hora grisa, del qual ja s’havien publicat dues edicions parcials, El foc a la teulada (Llibres del Mall, 1982) i Entre el record i el somni (Columna, 1992).  

Plany vora el mar és una ràfega de poemes, escrits entre el maig de 1963 al campament de Prado del Rey, i l’agost de 1964 a Guissona, d’una gran força lírica. En paraules de l’autor es tracta dels versos nascuts d’una relació amorosa fracassada, marcats per una forta alenada romàntica: <<...i en tots hi ha, al meu entendre, una delicada vibració humana.>>
Aquesta primera part del llibre consta de 60 poemes, d’extensió molt desigual, cosa que ajuda a trencar la monotonia i a crear el ritme adequat, a  través dels versos, per convertir els sentiments en matèria estètica. En el poema número 3 el poeta diu:

Davant la blava mar llatina,
et deia, a l’hora encesa del crepuscle,
una paraula antiga, sempre nova.
I tu, arran d’escuma, somreies, pensativa.
Ara, en la soledat
de les estepes nues de Castella,
sento el teu plany. M’assec sota una alzina i dic:
-Si pots, perdona’m.

La segona part del primer volum de la poesia completa de Jordi Pàmias té un altre registre estètic i líric, La casa dels avis són versos escrits l’estiu de 1965, al seu poble de  Guissona, sota la influència de la lectura –com diu l’autor- de Poesia catalana del segle xx, de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, els quals manifestaven una tendència cap el realisme històric. Els 41 versos d’aquesta obra segona de Pàmias mantenen un esperit molt més obert cap a l’exterior i els elements de caire social i fins i tot polític tenen una presència constant en una gran part d’ells. Si en Play fosc vora la mar hi ha una gran part de versos marcats pel dolor, pel desassossec o per l’amor frustrat; en La casa dels avis els versos esdevenen testimoni de la vida quotidiana, tant al poble com a la gran ciutat, a través de la memòria poètica. Jordi Pàmias canta el seu terrat:

 Estimo el meu terrat, llarg i espaiós,
 que s’aixeca al nivell de les teulades
 i té per guaita l’embalum benigne
 del massís campanar.
 El meu terrat obert a tots els vents,
 cremat pel canviant sol  de totes les hores
 -que va donant el tomb i, cada dia,
 allarga i escurça les ombres,
 oh gràcia d’un joc infal·lible.

(Punt-Avui/Cultura, 2 de febrer de 2012)

22/2/12

Balada dels gats...




BALADA DELS GATS DE NOU DE LA RAMBLA
   
       
  FERRAN AISA 




     Els gats de Nou de la Rambla són molt simpàtics,
     remenen la cua i et diuen mèu.
   
    Els gats de Nou de la Rambla són carismàtics,
    et ballen la rumba i el rock and roll.
       
    Els gats de Nou de la Rambla són hieràtics,
    i fan companyia al veïnat.
   
    Els gats de Nou de la Rambla són emblemàtics,
    i formen part del paisatge.
       
    El gats de Nou de la Rambla són familiars,
    i és deixen acaronar i et diuen: -Hola què tal?
   
    Els gats de Nou de la Rambla no són racistes,
    n’hi ha de tots els colors i tots es comporten.

    Els gats de Nou de la Rambla són gats abandonats,
    a peu de muntanya i de ciutat.
   
    Els gats de Nou de la Rambla cerquen el sol
    per meditar sobre la seva vida de gat.
       
    Els gats de Nou de la Rambla de tant en tant enyoren
    el seu confortable passat.
   
    Els gats de Nou de la Rambla tenen els ulls vius,
    però la mirada trista, malenconia.
       
    Els gats de Nou de la Rambla, malgrat tot,
    tenen amics i amigues que els hi porten menjar.
   
    Els gats de Nou de la Rambla, tant de dia com de nit,
    són amables i vitals.

    Els gats de Nou de la Rambla estan sempre contents,
    i ho demostren amb gratitud.

    Els gats de Nou de la Rambla ballen al mig del carrer
    un vals o un chachachá.       
   
    Els gats de Nou de la Rambla s’afilen sovint les ungles
   per si de cas algú els hi vol mal.

   Els gats de Nou de la Rambla no són traïdors com Judes,
   ni tenen la pell de Barrabàs.
   
   Els gats de Nou de la Rambla gairebé són àcrates,
   vivint el comunisme llibertari.
   
   Els gats de Nou de la Rambla tenen un cosí a França,
   i no és un gall sinó un chat noir.

   Els gats de Nou de la Rambla volen ser feliços...,
   i tenir unes botes per caminar.
   
   Els gats de Nou de la Rambla no volen tenir amo,
   perquè s’estimen la llibertat!
   
   Ferran Aisa-Pàmpols
   (Poble Sec, desembre de 1998)
  (Publicat a La caixeta del Van Gogh, Dau d'Ivori, barcelona, 1999)

   (A la memòria de Valerie Powles, que tenia cura dels gats de Nou de la Rambla-Montjuïc,
   2012)

 

21/2/12

Carnaval

Arribada Carnestolstes al Born (Barcelona)

DOCUMENTAL:

EL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS

           

    Guió: Ferran Aisa i Pàmpols


PRIMERA PART:


I. ELS ORÍGENS


1. LES SATURNALS


La creença que el Carnaval té el seu origen a les festes paganes de les Saturnals romanes ha estat molt difós en els països de parla romanç des del Renaixement. Es tractava d’un ritual al déu del vi, Baco, una festa pagana en honor al déu Saturn, perquè protegís la sembra i la collita. Durant els set dies que duraven les festes, els esclaus gaudien de gran llicència, i es vestien amb la roba dels seus amos. Una festa romana propera a l’esperit del Carnaval modern eren les lupercàlies que celebraven el fi de l’hivern i el començament del bon temps amb gran llicència sexual. Les lupercals o matronals eren fonamentalment festes de ritus a favor de la fecundació i la protecció dels animals.
Però també hi ha qui compara el Carnaval a la “Dyonisia” grega, que en alguna època es barrejava amb les festes dels “kalendae” de gener i fins i tot s’hi ha fet menció a la festa en honor del bou Apis a Egipte. Altres historiadors precisen que els primers carnavals es remunten a l’antiga Sumeria, que va passar la tradició festiva a Egipte, Grècia, Roma i altres pobles.


2.    CARRUS NAVALIS


Una altra tradició diu que en el Carnaval hi ha elements que recorden una festa ancestral anomenada Carrus Navalis, que se celebrava tant als pobles de la Mediterrània, com als països nòrdics i germànics. Aquesta festa era de caràcter agrícola i consistia a passejar un carro en forma de vaixell pels carrers dels pobles i pels camps. El Carrus Navalis era conduït per dones que portaven tan sols una camisa que deixava al descobert la resta del cos. Al llarg del trajecte es feien balls promiscus i es cantaven cançons satíriques contra la religió i l’Estat. El Carrus Navalis fou integrat dins del Carnaval cristià fins el segle XVII, en què l’Església el va prohibir.


3. EL CARNAVAL CRISTIÀ


La festa pagana romana va ser adoptada pels pobles de tradició cristiana i la van adaptar a les seves creences. Així les saturnals van passar a ser, a l’edat mitjana, el carnelevarium, referint-se a la prohibició de consumir carn durant els quaranta dies que dura la quaresma. Si l’origen de la festa es presenta com un seguit de celebracions paganes, el pas del temps les va anar transformant en una mena de religió naturalista.
El cristianisme va anar desdibuixant el caràcter simbòlic i màgic de les festes carnavalesques i va transformar l’arribada de la primavera en una sèrie de celebracions llicencioses i mundanes, abans del començament de l’abstinència quaresmal.


4. ELS NOMS DEL CARNAVAL


Els noms per designar l’anomenat Carnaval eren: “Carnal”, “Carnestolendas” o “Carnestoltes” i en alguns llocs de la península ibèrica se l’anomenà “Antruejos”. A Galícia va agafar el nom d’“Antroido”.
També s’han documentat altres noms més antics: “Carnevale”, “Carnovale” o “Carnelevare”. El 1195 Du Cange documentà un “Carnelevamen” o “Carnelevamine”.
Els termes més usuals Carnaval i Carnestoltes tenen el mateix significat: el primer procedeix del llatí “carnem levare”, que vol dir “prohibida la carn”, i el segon “carnes tollitas” que ve a significar el mateix. 



5.    EL CARNAVAL A L’EDAT MITJANA


El Carnaval va ressorgir a l’edat mitjana, especialment a Itàlia, d’una manera menys permissiva però amb un aire més popular. Molt aviat es va manifestar en formes artístiques que van tenir la seva principal plenitud en el Carnaval de Venècia, en el que prenia part el Dux i la seva cort. Altres carnavals que van aparèixer a Itàlia són els de Roma, Florència, Nàpols i Torí. La festa del Carnaval, novament, es va estendre a França, Alemanya i la península ibèrica.


6. EL CARNAVAL A L’ÈPOCA COLONIAL


A l’Espanya dels Reis Catòlics ja era un costum arrelat les disfresses per Carnaval amb el fi de realitzar bromes en llocs públics. El temps del Carnaval es distingia, en primer terme, perquè durant aquells dies es realitzaven actes de tipus burlesc i fins i tot jocs transgressors. Les antigues auques han representat moltes vegades l’esperit característic del Carnaval, que disposa la faula d’un món al revés.
Els navegants espanyols i els portuguesos van difondre el Carnaval a Amèrica a l’època de la conquesta i de la colonització. El Carnaval durant el pas del temps va anar adaptant estils diferents segon cada país. A Amèrica fins i tot va agafar característiques pròpies basades en la mística precolombina. Així cal parlar del Carnaval de Rio de Janeiro, de l’Oruro de Bolivia, el Gualeguaychú argentí o la tradició de la yunza al Perú.


7. QUÈ ÉS EL CARNAVAL?


Podem definir el Carnaval com el període de divertiments públics que precedeix a l’època d’austeritat, penitència i abstinència de la quaresma. Antigament les celebracions començaven a l’entorn de l’Epifania, però més modernament era costum que s’iniciés els tres dies anteriors al dimecres de cendra; a Catalunya hi ha la tradició d’iniciar la festa el dijous gras i acabar-la el dimecres de cendra, amb l’enterrament de la sardina. 
El Carnaval, que als Països Catalans s’ha anomenat també Carnestoltes, recull tradicions i festes heterogènies d’antuvi, que es manifesta a través dels balls de màscares, les disfresses, les comparses, les fogueres, les llicències de tot tipus, les batalles de taronges i de confits, l’enterrament del Carnestoltes i altres jocs on sempre predomina la rauxa sobre el seny.
El Carnaval és considerava una època d’alegria, mentre que el dimecres de cendra era l’inici d’un temps de tristesa. Des de l’edat mitjana a Espanya s’ha celebrat la festa del triomf del Carnaval i el seu judici i lluita contra la Quaresma i la celebració seva mort.
A Catalunya s’ha reproduït la Quaresma amb la figura d’una dona de set peus, que signifiquen les set setmanes de quaresma, portadora d’un cistell amb viandes i un bacallà.


8. EL PAÍS DE XAUXA


El Carnaval, en el món antic, reclamava que la societat es capgirés, que els humils esdevinguessin poderosos i els poderosos humils, i això es realitzava a través de l’excés i el rampell. Es pretenia que l’hivern desaparegués i sempre fos primavera, i es proclamava la utòpica visió del país de Xauxa, on es posava de relleu la tradició de “el món al revés”, sobre aquest particular Antoni Bori i Fontestà, va escriure:

        “Xauxa és el país més gran
        i bonic per excel•lència
        allà en neda en l’opulència
        i de pobres no n’hi ha.
        Allà no mana ningú
        i tothom creu i va recte,
        perquè s’acata i respecta
        el pensar de cadascú.
        Així tots viuen tranquils
        i en la més dolça harmonia,
        sense crims ni policia,
        ni plets, ni guerres civils.”







Enterrament de la sardina








9. UNA FESTA ANCESTRAL


La festa ancestral del Carnaval va ser durant molts segles un esdeveniment festiu i reivindicatiu, fins i tot es pot afirmar que hi ha estat, per oposició a la cultura oficial, la màxima expressió creadora de les classes populars. Durant els segles XIV i XV, el Carnaval agafà tanta popularitat que ell sol podia definir tota la cultura urbana de l’època. Mentre que a Europa occidental va ser protegit per les corporacions, l’aristocràcia i la burgesia liberal, a Espanya, exceptuant algunes etapes de permissibilitat, sobretot a l’època del regnat de Felip IV, va ser prohibit i perseguit per l’Església i pel poder civil.




SEGONA PART:


II. EL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS




1. L’INICI DEL CARNAVAL




El començament de les festes dedicades a Carnestoltes no tenen una data única, doncs varien, segons les tradicions de cada poble. Aureli Capmany cita com la data més allunyada el dia de la Immaculada, d’altres estudiosos parlen del dia de Cap d’Any, el criteri més extens és el de Sant Antoni. Un dit popular ho reafirma:
        “Per Sant Anton
        Carnestoltes son”
Altres dites populars deien: “Carnestoltes / setze voltes”. Segons aquesta tradició la festa començava, la Setmana dels barbuts, doncs amb uns dies de diferència s’esqueia la diada de Sant Pau Anacoreta, Sant Antoni Abat i Sant Maur. La gent deia que aquests sants duien el fred a la barba. A partir d’aquestes dates començava tot un seguit de  commemoracions que ja no s’aturarien fins l’inici del Carnaval. Una de les més popular era la desfilada dels Tres Tombs, durant la diada de Sant Antoni Abat, el del porquet. Aquell dia la gent portava a beneir els animals a l’Església. Aquesta tradició ha arribat fins els nostres dies.




2. ALTRES CELEBRACIONS




Les tradicions als països catalans són molt variades. El dia de Sant Sebastià se celebra a Moià (Bages) balls populars, entre els quals hi ha la figura d’un personatge disfressat, que se l’anomena “el Pollu”, la missió del qual és evitar que ningú molesti als balladors. Aquest ritual del folklore del Principat, el trobem també en figures semblants, però amb imatge de diables o diablots, a les festes de Sant Antoni de Mallorca, als Ports de Morella i al Ball de Gitanes del Vallès.
Altres pobles han seguit la tradició dels Bulls de Carnaval. Els àpats públics significaven l’acceptació per part de la població de l’ús de menjars greixosos d’aquestes jornades. El dia de Sant Guillem el poble de Bagà (Berguedà) fa una arrossada col•lectiva per tots els vilatans. Són també populars els Ranxos de Vidreres, o bé, les sopes de Castellterçol. Una altra festa tradicional és la de Santa Àgata, que se celebra el dia 5 de febrer. Santa Àgata, patrona de les bugaderes i de les dones, ve a ser una continuació de les “Matronals” romanes. Aquesta celebració ve a recordar els temps llunyans del matriarcat. Aquell dia en molts pobles de Catalunya hi havia el costum de l’hegemonia de les dones. Actualment encara se celebra aquesta tradició en pobles de la Terra Alta.




3. TRADICIONS




La Candelera és una altra data important, una festa que es commemora des del segle V, fou instituïda pel Papa Gelasi per arraconar les Lupercals, antiga festa pagana que se celebrava a Roma el dia 15 de febrer, davant la gruta on Flàustul havia trobat Ròmul i Remo amb la lloba que els alletava.
El dia de la Candelera la gent desfeia el pessebre i empaquetava les figures fins l’any vinent. Per la gent del camp era l’inici del bon temps. Hi ha la creença popular que si plou el dia 15 de febrer el fred ja s’ha acabat, així ho sentenciava una antiga dita: “Si la Candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu.” Els pobles antics, aquest dia, anaven al bosc a despertar l’ós, per tal d’aconseguir pels ritus màgics que arribés aviat la primavera. Aquesta tradició ritual era molt habitual a Prats de Molló, Sant Llorens de Cerdans i Andorra. En alguns pobles de la Ribagorça era molt popular la disfressa de la “Tranca”, un personatge que sortia a despertar l’ós.
A Manresa, se celebra des de fa gairebé set segles la Festa de la Llum.  Una misteriosa llum, que venia de Montserrat, va fer que el bisbe aixequés les sancions de caràcter espiritual. Això va significar el pas de les aigües de la Sèquia per les propietats manresanes al terme de Sallent, un canal que havia concedit el rei Pere III. El 21 de gener es commemora la Misteriosa Llum de Manresa, i la gent s’aplega a l’esplanada del castell de Balsareny, amb gegants i cap-grossos.






4. ELS DARRERS DIES




A les Illes en diuen els Darrers Dies per separar les festes de preparació del Carnestoltes, com Sant Antoni i la Candelera, de la pròpia festa. A les illes el dia de Sant Antoni és el punt de sortida del Carnestoltes i al País València comença per l’Epifania. La data més extensa de l’inici del Carnestoltes és el Dijous Gras o Llarder. Joan Amades, en la seva monografia sobre el Carnestoltes a Barcelona, afirma: “En arribar en aquest moment de l’any, sembla que l’home es despulla de la capa de civilització que el cobreix, que perd el vernís que dissimula el seu fons durant tota la resta de l’any, i sobreviuen en ell profuses manifestacions i expansions d’un intens primitisme que ben poc manca si no arriben a ser dels temps cavernaris.”




5. CALENDARI DEL CARNESTOLTES




El Dijous Gras hi havia la tradició de les sortides al camp, i era molt generalitzat menjar truites de botifarra i coques de llardons. En alguns pobles es feien bulls i escudelles públiques. El dia següent hi arribava el Carnestoltes, rei del Carnaval. El personatge que representava Sa Majestat Carnestoltes, senyor dels pocasoltes, llegia un sermó satíric contra les autoritats municipals. El Dissabte de Carnaval se celebraven els balls de màscares. El diumenge es feien les desfilades de carrosses, rues i comparses pels carrers, amb una gran gresca. Els balls de màscares continuaven el dilluns i el dimarts. El Dimecres de Cendra es realitzava l’enterrament del Carnestoltes, amb la lectura del seu testament. Era habitual també que la gent sortís al camp a efectuar l’enterrament de la sardina, on predominava l’humor negre i la disbauxa.






6.    EL REI CARNESTOLTES




En la tradició festiva del Carnaval destaca la figura d’un personatge anomenat Carnestoltes, el qual personifica el geni, l’esperit caduc de la vegetació i el rei. Carnestoltes, durant la seva hegemonia, ho trasbalsa tot, però el seu fi representa l’acabament d’un cicle. La crema, mort i enterrament del Carnestoltes tanca el cicle festiu
i és l’inici de la substitució del rei, vell i decrèpit, per un altre de més jove i més enèrgic.




7. NINOTS DE PALLA I “BOUS”




A la comarca del Pallars, sobretot als pobles de Rialp, Esterri d’Àneu, Montcortès i Durro, el Carnaval era representat per un ninot de palla que, des del matí, era exposat davant d’una casa i els “bous” o mossos l’acusaven de golós, borratxo i d’haver portat l’ociositat al poble. Per aquestes greus circumstàncies era acusat de mort. La defensa per la seva part demanava l’absolució del sentenciat, al•legant els beneficis rebuts gràcies a ell, ja que durant tres dies hi havien tingut grans banquets i gatzara. Seguidament un mosso tirava un tret a l’aire i queia mort el Carnaval, el qual arrossegava al “bou”. Els dos personatges eren traslladats fins a la plaça del poble, on eren coberts de palla i els hi posaven foc.




8. ELS BALLS DE MÀSCARES




La celebració del Carnestoltes a Barcelona va tenir una gran importància fins el segle XVI. La noblesa participava activament fent parodies burlesques dels jocs cavallerescos i, ja per aquesta època, s’havia generalitzat el Ball de Màscares o de disfresses. La festa topava moltes vegades amb la intolerància de l’Església, que les trobava massa llicencioses i les prohibia.
A partir del segle XVIII la festa del Carnaval es va popularitzar i les classes humils van aportar un nou esperit de gresca. Els barcelonins celebraven els tres dijous anteriors al diumenge de Carnaval. El primer s’anomenava de compares, el segon de comares i el tercer gras o llarder. Es feien aleshores els balls populars de la Patacada que s’organitzaven al carrer de les Tàpies de Barcelona. Les classes benestants van continuar celebrant els seus valls de màscares a la Llotja, el Teatre Principal i al Liceu.




9. GRANS ANIMADORS DEL CARNAVAL




A la segona meitat del segle XIX coincidint en el màxim moment de la festa del Carnestoltes destaquen dos personatges a Barcelona: Fructuós Canonge i Sebastià Sunyent. El primer era un popular cirabotes i predistigitador que animà durant molts anys amb els seus rodolins i les seves difresses la rua de la Rambla, l’altre fou el fundador de la Societat del Born. Tant Canonge com Junyent signaren els populars decrets llicenciatoris del Carnaval.
L’any 1859 Canonge va escriure l’acomiadament del Carnestoltes: “Ciutadans i ciutadanes / de la culta Barcelona. / (...) A Déu siau gent divertida / honrada i treballadora, / no us oblidaré ni una hora, /
ni un quart, que no soch ingrat, / no, Canonge / limpiabotas; /
puig, té l’ànima agrabida / encara que sigui un gat.” L’arribada del baró de la santa paciència és saludada el 1868 per Sebastià Junyent “generalissim del Carnestoltes, Ciutadà honrat de Barcelona, President de la Societat del Born, etc., etc., etc. Havent S. G. lo Senyor Baró Banyanya arribat feliçment a aquesta ciutat per a presidir les funcions costejades únicament per la Societat del Born, y per alguns pochs vehins de la mateixa, y a fi de que aquestas se celebrin conforme requereix l’importancia de la segona capital d’Espanya. Ordeno i Mano.”




10. LA RUA DEL CARNAVAL




La popularització de la festa va fer guanyar en importància la cavalcada de la rua, es creu que l’origen era l’enterrament del Carnestoltes. Les rues eren i són seguicis de carrosses i vehicles adornats. Les carrosses  competien per aconseguir el premi a la millor guarnida. Les rues de Barcelona, al segle XIX, eren organitzades per les societats culturals, humorístiques i d’esbarjo: l’Embut, la Baldufa, el Born, la Paloma... La carrossa que organitzava el  Niu Guerrer, en alguna ocasió, fou dissenyada per Antoni Gaudí. En el decurs de la cavalcada se solien entaular batalles de confits. Les principals rues de Barcelona han transcorregut pel barri de Ribera, per la Rambla, pel passeig de Gràcia i més recentment pel Paral•lel.




11. EL CARÀCTER FUNERARI DEL CARNAVAL




El Carnaval, com ja hem dit, reuneix costums ancestrals molt variades. En alguns dels aspectes de la festa és pot veure la pervivència romana dels difunts. Els romans, a primers d’any, retien homenatge als difunts. En la festa de tribut a Bacus hi cercaven la simpatia dels esperits dels morts. En una cerimònia, celebrada al vespre, els participants vestien una túnica blanca i es cobrien la cara amb una careta també blanca. L’enterrament del Carnestoltes, que també se solia fer al vespre, era acompanyada per comparses vestides amb llargues camises blanques i amb la cara enfarinada o amb caretes de calavera. 




12. LA GRAN FESTA DEL CARNAVAL ALS PAÏSOS CATALANS




A mitjans del segle XVI van fer-se molt populars les mascarades a València, la qual va rebre la influència del Carnaval italià. Henri Merimée va descriure les grans mascarades i balls carnavalescos, com la Xàquera Vella i el Ball de Torrent. Diu Merimée que les dones es pintaven la cara amb sutge i llençaven contra els homes taronges buides replenes de greixos i pells de cereals.
Les batalles festives era un fet molt estès, per exemple, els estudiants de Barcelona celebraven, durant el Carnaval, batalles de taronges a la Rambla. Algunes d’aquestes batalles festives han arribat fins els nostres dies, com la dels tronxos de Reus, que actualment ha esdevingut una guerra de tomàquets, de farina a Tarragona, i, sobretot, destaca la Comparsa de Viladot, del Carnaval de Vilanova, en què es fa servir, com a València, l’ordi.




    13. BATALLES DE CENDRA




Als pobles del Pirineu català era costum per Carnaval que la “comparsa dels bous”, formada per dos xicots amb rostre enfarinat, sortís als carrers a escampar grapats de cendra sobre els espectadors. Una cosa semblant es feia a Ascó (Ribera de l’Ebre), on les “mascaretes”, uns nois vestits de dona, corrien pels carrers llençant cendra barrejada amb formigues. Aquest costum també era usual del poble de Pacs del Penedès, on un carro guarnit creuava el poble empolsegant de cendra tots aquell que trobava al seu pas.






TERCERA PART:


I.    EL CARNAVAL FESTA UNIVERSAL




1.    EL CARNAVAL DE BARCELONA




Els origens del Carnaval a Barcelona es perden en el temps, ja antigament era costum arrelada les disfresses amb pells d’animals. El Carnaval ha estat durant molt segles lligat a l’abstinència imposada per la religió catòlica durant els dies de Quaresma. 
El moment de més gran esplendor del Carnaval barceloní coincideix amb l’organització de la societat civil, a meitats del segle XIX, és el moment de les entitats lúdiques, del republicanisme federal i de l’aparició del moviment obrer. Aquesta gran efervescència festiva del Carnaval va decaure amb la caiguda de la Primera República. La gran festa del Carnaval va reaparèixer amb força el segle XX, sobretot els anys trenta coincidint en una nova etapa de llibertat. El franquisme, a l’acabament de la Guerra Civil, va prohibir-lo. Al retorn de la democràcia reaparegué la festa pública i llicenciosa del Carnaval.




2. EL CARNAVAL AL MÓN




La festa del Carnaval és una festa universal que se celebra arreu del món. A Galícia, sobretot a les muntanyes d’Ourense, la festa era anunciada pels joves mitjançant sons trets de banyes de bou, llaunes, panderetes, etc. Els joves recorrien les barriades cantant una cançó en la que anunciaven que l’Antroido havia aparegut al peu d’un arbre.
El Carnaval associat a un arbre el trobem en altres cultures. A Perú el Carnaval és considerat la més gran festa de l’alegria. Una de les festes populars d’aquests dies, sobretot a la zona andina és el ritual de la Yunza, que consisteix a plantar un arbre carregat de regals, i ballar al seu voltant fins a tombar-lo a cops de destral.
La “moxiganga” o “boxiganga” ciutadana era preparada d’antuvi per les colles amb rics guarniments, que estrenaven el dia de la desfilada del Carnaval en esquadra uniformada, fent ostentació carnal. Aquestes comparses van fer-se celebres a Itàlia. Caro Baroja cita un pasatge del Quixot en el que es representa un vestit de boxiganga amb molts cascavells.




3.    EL CARNAVAL TURÍSTIC




La tradició del Carnaval ha continuat arrelada als nostres dies, alguns pobles mantenen aquesta costum com reclam turísrtic. Són populars les batalles de flors del Carnaval de Niça i Viareggio.
El Carnaval de Venècia, amb la seva desfilada de màscares, ha inspirat a músics com Cellini, Berlioz, Dvorác, Schumann i Paganini en la seva creació d’òperes i obres simfòniques sobre aquesta tradició.
El popular Carnaval de Rio de Janeiro i de Bahia es celebrat per grans masses que viuen intensament aquesta festa que es barreja amb antics costums africanes. Les comparses competeixen per veure quina és la guanyadora, la música esclata i la samba triomfa pels carrers calurosos del Brasil. El Carnaval de Rio de Janeiro ha estat portat sovint al cinema, una de les més conegudes és Orfeo Negro.
Altres Carnavals populars i turístics són el de Santa Cruz de Tenerife i el de Cadis, amb les seves “xirigotes” i comparses.




4.    LA MÚSICA I EL JOC DEL CARNAVAL




La música ha format part des del segle XIX de la festa del Carnaval. Una de les funcions de la música era acompanyar balls i danses i de servir de suport a les cançons satíriques o burlesques. Actualment la festa del Carnaval de Solsona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, etc., han fet de la música un gran ingredient del Carnaval. Els cors de Carnestoltes han recuperat les serenates bufes i les estudiantines, un dels jocs carnavalescos més coneguts és el Jo te l’encendré o el Tio fresco.




5. EL CARNAVAL A L’ACTUALITAT




Són moltes les poblacions catalanes que han mantingut en una gran popularitat la festa tradicional del Carnaval: Vilanova i la Geltrú, Sitges, Solsona, Reus, Barcelona, Terrassa, Mataró, Blanes, Figueres, Platja d’Aro, Roses...




6. LA FESTA DEL CARNAVAL A VILANOVA I GELTRÚ




Un dels llocs de Catalunya on la festa del Carnaval es viu amb més intensitat és a la capital del Garraf, Vilanova i la Geltrú. Una setmana abans se celebra la Fira de Carnaval, on es venen tota mena d’elements carnavalescos. El Dijous Gras es fa la popular xatonada (amanida d’escarola, bacallà esqueixat, seitó i olives, sucada amb el xató, salsa picant típica de la comarca), s’acompanya amb truites i merengues de postre. Aquest dia pels carrers se solen fer guerres de merengues.
La tradició del Carnaval de Vilanova i la Geltrú estreu la seva influència de l’època vuitcentista, propiciat per l’auge econòmic, que sobretot a la segona meitat del segle XIX van dur de l’altra banda de l’Atlàntic, els indians o americans. Actualment el Carnaval de Vilanova i la Geltrú és una de les festes més importants de Catalunya.






7.    LA RECUPERACIÓ DEL CARNAVAL  A VILANOVA I LA GELTRÚ




El Carnaval de Vilanova i la Geltrú va mantenir el seu esplendor fins a la Guerra Civil. Posteriorment, malgrat les prohibicions del franquisme, el Carnaval va ser recuperat el 1955, per la Societat, el Foment Vilanoví, la qual va seguir el mateix esquema tradicional: “divendres arribo, dissabte mascarots, diumenge cavalcada i comparses, dilluns vidalot i cors, dimarts comparses i vidalot, i dimecres enterro de la sardina que solia amenitzar-se amb un ball de gralles. Però la seva plena recuperació i consolidació com un Carnaval de masses fou entre 1976 i 1981.






8.    LA GRAN FESTA A VILANOVA I LA GELTRÚ




El divendres és el dia de l’arribo del rei Carnestoltes, que realitza un sermó a la Plaça de la Vila. El Dissabte s’organitza la rua i es fan balls de mascarots i màscares. El Diumenge surten les comparses i hi ha batalles de caramels. Es balla la Dansa de Vilanova. Dilluns es el dia del Carnaval infantil, anomenat Vidalet, i cors del Carnestoltes, que canten cançons de to satíric. El dimarts surt la comparsa del Vidalot i es realitza una batalla de cereals i les dones, armades amb espolsadors i picamatalassos empaiten el públic. El Dimecre de Cendra, enterrament de la sardina, lectura del testament i cremada del Carnestoltes. Els Carnavals de Vilanova i la Geltrú ha esta declarat Festa d’Hivern d’Interès Turístic Nacional.




9. EL CARNAVAL DE SOLSONA




La ciutat de Solsona, que fins fa pocs decennis organitzava Carnaval d’origen agrari, ha sabut trobar el seu propi camí festiu, i, actualment, és un dels Carnavals més visitats pels catalans. Els solsonins han creat un esbojarrat univers carnavalesc amb una iconografia de figures satíriques de gegants, nans, monstres i altres figures típiques de festa major. El Dijous Gras, al vespre, es celebra el sopar dels músics a Cal Pixarada i recital de música sorda. El divendre són típics els balls de Patacada,amb torrades amb all i vi. L’acte més populars de la Gran Rua de dissabte és la guerra de tomàquets. El dissabte també s’organitza una fira de productes insòlits. El diumenge surt el cercavila amb gegants. comparses i balls de bastons. Es fan esmorztars comunitaris i es fa l’elecció de la Miss Forastera de Fora, que és un home. A la tarda se celebren balls de Contradanses i sembrada de confits. El Dimecres de Cendra s’arriba al final de festa amb la lectura del testament del Carnestoltes, que tot seguit és cremat i enterrat. La festa de Solsona també ha estat declarada d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.








10.     ALTRES POBLACIONS CARNAVALERES




El carnaval de Sitges ha assolit una gran popularitat, els seus grans balls de disfresses atreuen un gran públic provinent de Barcelona i d’altres poblacions veïnes, que omplen el carrer de gom a gom, creant una gran espectacularitat. La festa transgresora i llibertària del Carnaval troba a Sitges el seu lloc apropiat. El món dels gays ha trobat el seu paradís a Sitges en aquesta festa de Carnaval.
El Carnaval de Reus ja és documentat al segle XV, tingé un gran esplendor el segle XIX i gairebé va desaparèixer a l’inici del segle XX, essent recuperat el 1975. Els actes més típics són la gran rua del dissabte i la batalla de tomàquets, del dilluns.
El Carnaval a Barcelona es va recuprera el 1976, des d’aleshores s’ha vingut realitzant la rua, amb la desfilada de carrosses i mascarots, balls de disfresses i l’acomiadament del Carnestoltes. Són populars les carrosses organitzades pels mercats municipals de la ciutat i cal mencionar també el grups de música d’inspiració brasilera (bautcades) que en els darrers anys han acompanyat les desfilades dels mascarots a Barcelona i a altres ciutats.




FERRAN AISA I PÀMPOLS
(Guió per a un documental de la Videoteca dels Països Catalans, Barcelona, 2007)



14/2/12

Barcelona balla (presentació BPA)



PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE FERRAN AISA "BARCELONA BALLA, DELS SALONS ARISTÒCRATICS A LES SALES DE CONCERT" (BASE-2011). A CÀRREC DEL PROPI AUTOR. 
Dimarts 21 de febrer a les 19 H., A LA BIBLIOTECA PÚBLICA ARÚS (PASSEIG DE SANT JOAN, 26, BARCELONA)

9/2/12

Poema dedicat a Genís Cano Soler


ENDAVANT LES ATXES!

 

                         FERRAN AISA
Obra pòstuma coordinada per Genís Cano


 
                   





                       

                            

                                
               

                                 Per Catalunya, els fanals ben endalt,
                                                 fendim les ones, tals guerrers d’abans.
                                                                        Joan Salvat-Papasseit

     



        Catalunya terra de pas:
        Girona immortal
        Tarraco imperial
        Barcelona cap i casal
        Lleida terra ferma.
        De nord a sud,
        d’occident a ponent,
        i, entre boira i vent,
        senyera enlairada,
        penó dels vaixells
        que salparen a mar
        per refer les gestes
        dels avantpassats.

        Caminem per les terres
        dels nostres germans
        cercant arrels,
        desfent fils,
        obrint pas
        a la memòria,
        per reconstruir
        la història
        d’un poble que dorm
        a la inòpia dels temps.

        Desperta ferro!
        Endavant les atxes,
        per Catalunya
        i per la llibertat
        penó estelat.
        Desperta ferro!
        Endavant les atxes,
        visca Salvat,
        visca l’amor,
        visca l’anarquia,
        visca el Genís,
        visca la llibertat!
   
 Ferran Aisa


(Poema llegit a la Fundació Irla de Sant Feliu de Guixols,
en el “Nomenatge a Genís Cano Soler, 1954-2007”,
el dia 9 d’abril de 2011)

6/2/12

Balades de Ferran Aisa

DOS BALADES DE FERRAN AISA
           
 



             BALADA DELS RAVALS
           

            Som fills dels ravals de la vida:
            ravals de fang, ravals de sang,
            ravals de mort, ravals d’amor
            ravals del cos, ravals de pols.

            Els ravals són espais al marge
            del nostre horitzó de caminants
            per les ciutats i les viles,
            un punt rebel entre la gent
            que oblida sovint la utopia
            dels éssers vençuts,
            dels vells enamorats.
           
            Els ravals tenen memòria
            també esperança
            i, tal vegada, passat,
            present i demà.
            Farem de les places àgores
            i reconquerirem els carrers
            on encara queden llambordes
            que van ser barricada
            el maig de mil nou-cents
            trenta-set. Visca la Revolució!
           
            Som fills dels ravals de la vida:
            ravals de fang, ravals de sang,
            ravals de mort, ravals d’amor,
            ravals del cos, ravals de pols.   
           
          Ferran Aisa

          (Barcelona, 2011)
 




           BALADA DE LA RUE BAGNOLET

                     París d’Hugo et de Villon
                    Paris qui pleure de Verlaine
                    Le peuple change à la Nation
                    (...) La capitale de la France
                    réinventait la liberté.
                            Leo Ferré   
   
   
        Alexandre Dumas és una parada de Metro
        vigilada pel Comte de Montecristo
        i pels Tres Mosqueters. Dumas escrivia
        amb ploma fina el romanç del seu temps.

        De Charles De Gaulle a l’Opera, un petó.
        De l’Opera a Alexandre Dumas, un somrís.
        D’Alexandre Dumas a 19, rue de Montecristo
        coca de llardons i champagne francès.

        El Boulevard de Charonne s’acaba a Nation
        Nation és la cruïlla dels boulevards Diderot,
        Voltaire, Philippe August, Faubourg Saint Antoine
        on Anatole France va crear la Université Populaire.

        A Charonne els diumenges tothom va al mercat,
        vi del país, formatge de mil maneres, paté i codonyat,
        a 20 de la rue de Vignole, una cruïlla del boulevard,
        els anarquistes espanyols tallaven el pa de l’amistat.

        La rue de Bagnolet és un riu que baixa ple de vida:
        queviures, fleques, immigrants, obrers, rodamóns,
        locutoris, supermarché, estanc, la Merle Moqueur,
        cafès, floristeries, restaurant, Club Dickens, bistrot.

        El bar espanyol amb la bandera, el toro, el flamenc,
        tapes, pescaito frito, vi fi de Xerès, morena de la copla,
        la baguette amb pernil serrà, Camarón i Joaquin Sabina,
        històries fílmiques d’Almodovar a la rue de Bagnolet.

        A la rue Bagnolet cantonada la Reunion, serà l’illa?,
        mans anònimes escriuen les parets de París:
        -Royal, Sarkozy, merde, vivat l’anarchie!
        Hi ha u    n vol de coloms cap a les golfes de la Bastille.

        Carrers, boulevards, places i avingudes suren
        l’entorn del cementiri de Père-Lachaise,
        jardí etern pel descans dels turistes que cerquen
        les tombes dels mites de l’art, la literatura, la revolució...

        Els comuners i els resistents encara amb flors fresques,
        els brigadistes de la guerra d’Espanya, els herois
        de la France, els líders del partit comunista francès,
        el cementiri és un laberint amb tombes il•lustres:

        Gérard du Nerval, Molière, Chopin, Paul Eluard, Proust,
        Modigliani, Balzac, Piaf, Bizet, Sarah Bernhart, Delacroix,
        Hugo, Seurat, Kardec, Gay-Lussac, Blanqui, Wilde, Colette,
        Isadora Duncan, La Fontaine, Apollinaire, Jim Morrison...

        Cantigas de Santa Maria al restaurant Le Trobador, el chef
        canta la carta feta amb receptes de la cuina d’Alfon X el savi,
        sona el gregorià, però, no hagués estat millor anar a Le Procope?
        Les bruixes s’escampen pel boulevard de Ménilmontant.

        Els trobadors moderns són a La Gove Lune de Bagnolet,
        canten entre cervesa, ginebra i flaire de marihuana,
        és el París de Rossi, Brassens, Ferré, Gainsbourg, Montand,
        sona la guitarra, l’acordió... visca la chanson!

        -Oh, bella ciao! França la dolça, saxo i tambor,
        dins del bar balla la noia, el clochard i el rodamón.
        Rue de Bagnolet La Gove Lune és un antre de rebel•lió
        plou, però, dins del cova de la lluna ha sortit el sol.

          Ferran Aisa


         (París, juliol del 2007)
            (Publicades a Daltabaix, Sant Cugat, 2011)

5/2/12

El gimnasta Joaquim Blume - atleta català / Ferran Aisa

Blume el dia del seu casament

Biografies catalanes:

JOAQUIM BLUME, GRAN ESPORTISTA CATALÀ 
 
L'octubre de 1957 un gimnasta català assolia el campionat d’Europa de gimnàstica. 

FERRAN AISA






Blume fent el Crist


El dimecres 29 d’abril de 1959 les notícies donaven a conèixer que un avió  procedent de Barcelona amb destí a Las Palmas de Gran Canària s’havia estavellat contra el cim de les Muntanyes Universals de Conca.
Joaquim Blume va ésser una de les víctimes d’aquesta catàstrofe aèria, que també va costar la vida de la seva esposa i altres tres gimnastes de la Federació Catalana: Josep Aguilar, Pablo Müller i Raül Pajares. La desaparició d’aquests esportistes fou un gran cop per l’atletisme del nostre país. 

Joaquim Blume Carreras, conegut familiarment com “Achim”, havia nascut a Barcelona el 21 de juny de 1933, en el si d’una família de gimnastes. El seu pare era de Bremen (Alemanya) i vivia a Barcelona, i, des de 1921, es dedicava a l’ensenyament de la gimnàstica.
La família Blume durant els tres anys de Guerra Civil va viure a Alemanya, i el 1939 va retornar a Barcelona, instal·lant, aleshores, un gimnàs al carrer Pàdua. Es pot dir que Joaquim Blume havia nascut en un gimnàs, la passió pel poltre, les anelles i altres aparells fan la delícia de l’infant que, a més, rep la instrucció del seu pare. La formació gimnàstica la complementa amb els seus estudis, primer al Col·legi Alemany i, posteriorment, a l’escola dels “Hermanos de la Doctrina Cristiana”. Però el seu únic afany era la gimnàstica, el 1949 va participar a Madrid en el primer festival de gimnàstica i un any més tard aconsegueix per Catalunya el primer títol de Campió d’Espanya absolut. Successivament aquest campionat l’anirà guanyant any rere any fins a la seva sobtada desaparició. El 1951 assolia el primer campionat internacional en una trobada gimnàstica de les federacions francesa i catalana.
Campió d’Europa
El 1952 va formar part de l’equip espanyol a l’Olimpíada d’Hèlsinki, essent l'únic representant de la gimnàstica espanyola. La seva actuació, malgrat que no va aconseguir cap medalla, va causar una grata impressió. Blume aconseguia fer el més difícil, convertint la gimnàstica en bellesa, a l’enlairar-se amb les anelles per obrir lentament els braços deixant caure el cos com si fos una ploma al vent fins formar l’estètica del seu cos esdevingut creu. També destacava en les proves de les paral·leles on era un mestre. Blume, fitxat pel F. C. Barcelona per potenciar la seva secció atlètica, va passejar l’escut del principal equip català arreu dels pavellons esportius d’Espanya i d’Europa. En els Jocs de la Mediterrània de 1955, celebrats a Barcelona, el gimnasta barceloní aconseguirí sis medalles d’or i una de bronze. I hi va perdre l’oportunitat d’ésser campió olímpic a Melbourne, doncs Espanya no va participar. 

L’octubre de 1957 obtenia el títol de campió d’Europa batent als favorits russos entre els quals hi havia Chakline -campió del món- i Titov -campió olímpic-. Joaquim Blume era el gran favorit pels Jocs Olímpics de Roma, però la seva tràgica mort va estroncar la brillant carrera d’un dels més grans esportistes catalans de tots els temps.

Ferran Aisa

(Diari Més, 29 de març de 2007)

4/2/12

Xavier Montanyà/Entrevista

ENTREVISTA AL PERIODISTA Y DOCUMENTALISTA XAVIER MONTANYÀ
 

Ferran Aisa
 






Xavier Montanyà (1961) es uno de los periodistas culturales y de denuncia social más comprometidos de Catalunya. Su trabajo lo ha realizado tanto en prensa escrita como en  documentales televisivos. Actualmente es miembro del consejo asesor del suplemento Cultura/s de la Vanguardia y colaborador de Vilaweb y de la revista Sàpiens. Es nieto de Lluís Montanyà, un prestigiosos periodista y crítico literario de los años de la República, que sufrió el exilio de 1939 del cual ya no regresó. Su abuelo fue uno de los tres firmantes del manifiesto antiartístico de 1928, conocido por el nombre de “Manifest Groc”, que firmaron también Sebastià Gasch y Salvador Dalí.
Xavier Montanyà ha publicado diversos ensayos periodísticos como Pirates de la Llibertat (Empúries-2004), que le valió el Premio Octavi Pellissa, donde narra los hechos sucedidos a principio de1961 con el secuestro del trasatlántico “Santa María”, por el DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) para denunciar las dictaduras de Franco y Salazar; La gran evasión  (Pepitas de Calabaza-2009), sobre la fuga de prisión de los últimos exiliados de Pinochet; y El oro negro de la muerte (Icaria-2011), sobre la problemática en la rica zona petrolera de Nigeria. Es coautor del libro La torna de la torna; Salvador Puig Antich i el MIL (Empúries-1985). Entre sus trabajos televisivos destaca su colaboración en Música per a Camaleons y Tres, catorze, setze; y ha codirigido con Laia Gomà los documentales Granado y Delgado, un crimen legal (1996); y Winnipeg, palabras de un exilio (1998). Y ha dirigido cuatro documentales para TV3: Nfumu Ngui, el gorila blanc (2002);  Sense llibertat (2002), sobre presos políticos de distintas épocas; Joan Peiró i la justicia de Franco (2004), sobre el proceso seguido por el militante anarcosindicalista catalán; y El Manifest Groc, un debat sobre la cultura a Catalunya (2004); Los espías de Franco (TVE-TV3-TVF-2010), con un formato de investigación histórica y episodios de trhiller propios del mundo de los espías; y el largometraje Memoria negra (2007), sobre la colonización española de Guinea, que fue seleccionada por el Festival de Valladolid. Me cito con Montanyà en un céntrico bar de la Gran Vía barcelonesa, en plena época de consumismo navideño, para hablar largo y tendido sobre su profesión.
 

Xavier tu fuiste alumno de Ramon Barnils, que fue director de la Soli y de Ajoblanco, al inicio, ¿qué tal maestro de periodistas era?
 

Era genial. Cuando le hablaban de géneros del oficio decía: “Periodismo de investigación…? Acaso existe otro…?” Él concebía el periodismo como arma de denuncia y combate. Como instrumento de control del poder. Era políticamente incorrecto, irreverente y, además, divertido. Sabía administrar muy bien en sus escritos la información, la mala leche y el sentido del humor. Para nosotros, sus alumnos de entonces, era un referente, alguien que además de conocer a la perfección todos los laberintos, grandezas y miserias del oficio, te contagiaba el veneno del querer saber, de investigar, de no dejarte manipular, ni temer a censores, políticos y burócratas de medio pelo. Por desgracia estos tipos son hoy los que ostentan buena parte del poder de los medios.
 

Tú eres coautor de un estupendo libro sobre Puig Antich i el MIL, cómo surgió la idea de realizarlo?
 

La idea fue de Ramon Barnils. Bajo su dirección, un grupo de alumnos, el colectivo Carlota Tolosa estuvimos un año investigando el tema, como uno de los trabajos de final de carrera. Era en 1984, diez años después de la ejecución de Puig Antich y aún había mucho silencio, muchas lagunas en la crónica de los hechos, mala conciencia, temor, quizá… Para mí, fue un trabajo esencial. Desde entonces, siempre que puedo, he seguido en esta línea. Barnils murió hace unos diez años, quince después del libro. Entonces ya se hablaba en los medios con más normalidad de Puig Antich y el MIL, aunque algunas versiones que surgían se centraban más en lo que llaman “vertiente humana”, que a menudo es una excusa para no abordar el fondo de la cuestión, y evitar denunciar responsabilidades. Poco antes de morir, recuerdo que él me dijo “Nosotros hicimos el libro que le hubiese gustado a Salvador, ahora toca el turno de los de las hermanas”.
 

El periodismo de denuncia forma parte de tus ensayos, me podrías decir cuáles son tus campos de investigación?
 

Intento investigar temas que han quedado o están sepultados en la historia, ignorados, condenados al silencio. Tanto del pasado como del presente. Es una de nuestras funciones, romper los muros de silencio que ha construido el poder. Saben muy bien que la amnesia respecto al pasado absuelve el presente, a ellos y sus intereses. Es por eso que he investigado temas como el de los anarquistas Granado y Delgado, ejecutados en 1963, que apenas existían en los libros de historia. O el pasado explotador de España en la ex colonia de Guinea Ecuatorial, o la detención, entrega a Franco, consejo de guerra y fusilamiento del cenetista, y ex Ministro de Industria, Joan Peiró, a principios de los 40, entre otros.
 

Al largo de tu carrera profesional has escrito diversos libros y realizado documentales que podríamos considerar periodismo de denuncia y de investigación histórica, verdad?
 

Sí, aunque no todos son trabajos históricos. Por ejemplo, mi último libro “El oro negro de la muerte” (Icaria, 2011) es sobre la explotación de recursos petroleros en el Delta del Niger, al sur de Nigeria, y el mundo que le rodea: corrupción política, atentados a los derechos humanos y ambientales, represión, impunidad, lucha armada política y actividad mafiosa, empresas privadas de seguridad y ejércitos y fuerzas policiales criminales. A parte de que es uno de los puntos calientes del planeta donde se concentran muchas de las grandes cuestiones por resolver del mundo globalizado, el tema está rodeado de un muro de silencio considerable, excepto en Inglaterra, ya que fue colonia británica. Fíjate que cuando hubo hace meses la catástrofe del accidente de British Petroleum en aguas del Golfo de México, fue portada en todo el mundo durante días y días. Cuando sucede una cosa así, que es constantemente, en el sur de Nigeria, apenas nos enteramos. No les interesa, ni a la Shell, ni a la CNN y compañía. La cosa es tan grave que se calcula que en los últimos 50 años ha habido un vertido anual en el Delta del Níger equivalente al del petrolero Exxon Valdés en las costas de Alaska en el 1989. Todos lo recordamos, en cambio el Delta del Niger apenas sabemos situarlo en el mapa.
 

Qué dificultades encuentras cuando has de realizar un documental?
 
Encontrar financiación sin que en nada puedan intervenir en el contenido, ni en las garantías de poder hacer un trabajo libre, y hasta el final. Al tratar temas políticos incómodos, hay productores independientes y funcionarios televisivos que se incomodan o te insisten en que hay que enfocarlo “desde el punto de vista humano”, que “es lo que quiere la gente”, como si los periodistas y la gente fuéramos tontos. En otro orden de cosas, también es difícil investigar en los archivos españoles. Se rigen aún por leyes restrictivas del tiempo de la dictadura. Sobre el tema de Guinea Ecuatorial, hay informaciones vetadas por la Ley de Secretos de estado del 1966, de Franco. Y así siguen tras, 30 años de esta “democracia”. O por ejemplo, hay informaciones policiales franquistas que sólo pueden conocerse tras 50 años. Por què? Porque la ley de la intimidad así lo dicta. Pregunto: Un policía o militar de una dictadura, en el ejercicio de sus funciones, tiene derecho a ser protegido por la ley de intimidad, en democracia? Claro que no, creo yo. Pues, aquí sí. Cosas de la “modélica transición”.
 

Por ejemplo, cuales fueron las principales dificultades que encontraste en la producción e investigación del documental Granado y Delgado?
 

En España, con excusas diversas, ninguna televisión quiso financiar el proyecto. Hasta que ARTE-Francia lo asumió, y nos ofreció el tiempo y los medios que pedíamos para poder hacer un trabajo riguroso y a fondo. Era 1994. Todavía no se había producido el pequeño “boom” de la memoria histórica. Había mucha reticencia a remover el pasado. Ahora ya no tanto, en general. En Francia, “Granado y Delgado. Un crimen legal” se emitió a las ocho de la tarde, en una hora de máxima audiencia, le dieron un Premio FIPA de Plata, y la prensa se hizo eco del tema y la polémica. En España la prensa le dio importancia, pero TVE, no tanto, lo emitieron un año después que en Francia y de madrugada, seguramente para que lo pudiera ver mucha más gente.
 

Te han intentado censurar los documentales?
 

El “Memoria Negra”, sobre la colonización española en Guinea no lo ha emitido aún TVE, pese a que han tenido tempo de sobras, es del 2007. Sí lo han hecho TV3, Canal Plus, y varias televisiones europeas. No sé el motivo del poco interés de TVE en emitirlo, pese a haber puesto dinero en algo que ellos consideraron, en su día, de interés público….. Ahora bien, cuando estaba empezando el trabajo, me hicieron llegar el mensaje de que “no me metiera con Obiang ni con el petróleo”, mensaje que no obedecí, claro está. Además blindé el contrato para que no pudieran tocar nada del producto final. Aunque era un trabajo histórico, la repercusión en el presente dictatorial y corrupto de Teodoro Obiang y su familia, es imprescindible de tratar. Y así lo hicimos. Quizá por eso no lo emiten…por no seguir sus directrices.
 

Crees que hoy en día hace falta un buen periodismo de investigación?
 

Es básico. Pero por desgracia el oficio se ha vuelto muy cobarde y domesticado, muy comercial y manipulado, aunque hay siempre destacadas excepciones que no debemos ignorar. Hay muy buenos periodistas.  Pero la implicación político-empresarial en los medios, domina, e impone… Aunque yo no soy del todo pesimista. Se puede trabajar en la linea de investigación. Por supuesto. A veces pienso, que la precariedad nos puede, hay más miedo a perder el puesto de trabajo, autocensura, que un censura clara y precisa. Si querían un puesto de trabajo seguro, haberse hecho notarios o curas.
 

Qué opinas de los movimientos sociales actuales como el 15-M?
 

Es muy interesante, aunque incipiente y a veces poco contundente, algo disperso. Lo más importante es que es un proceso que está en marcha. Que la primavera pasada hizo que se oyeran muchas voces de protesta, jóvenes que estaban desmovilizados. Es importante porque ha hecho posible la protesta no dirigida en la calle, plantar cara, discutir de política, creo que poco a poco se irá articulando. Quizá puedan llegar a tener más incidencia, más efectividad, más alternativas claras, sin caer en populismos. Tiempo al tiempo. Es un proceso innovador, necesario, creo yo, en fase de maduración y evolución.

(CNT, núm. 386, febrer de 2012)

3/2/12

Sonia del Río

Sonia a Roma (Foto Ferran Aisa, 1999)





SONIA DEL RÍO SANTOS (Madrid, 1961-Barcelona, 2002)



1/2/12

Anarquisme-centenari CNT

(DOSSIER A CULTURA/S DE LA VANGUARDIA AMB MOTIU DEL CENTENARI DE LA CNT. ARTICLES DE XAVIER MONTANYÀ, FERRAN AISA,  CARLES SERRAT, PÈPE RIBAS I MIGUEL MOREY)



 EL MOVIMIENTO LIBERTARIO Y LA CULTURA. LA OBRA CONSTRUCTIVA

    FERRAN AISA







La cultura libertaria centró su discurso en la solidaridad, la autonomía individual, el federalismo y el apoyo mutuo; y desarrolló su pedagogía didáctica a través de temas de ordinario moral y regeneracionista, siempre de acuerdo con las bases de la educación racional y las leyes de la naturaleza. El anarquismo cultural, que buscaba el perfeccionamiento humano, predicaba contra los vicios de la sociedad y se mostraba contraria al alcohol, el tabaco, la prostitución, etc. Desarrolló la idea de una vida sana e higiénica a través del vegetarianismo, del naturismo y del ejercicio al aire libre. Sus postulados defendían la libertad del ser humano, la igualdad de sexos, la liberación de la mujer, el respeto a la tierra, el laicismo, la abolición de la explotación salarial… 
El movimiento libertario organizado se preocupó primero de enseñar a leer y escribir a los obreros y campesinos, y luego de ilustrarlos. Las ideas de acción directa, de apoyo mutuo y de solidaridad están presentes en tota forma de educación libertaria, y en los congresos obreros, desde la Primera Internacional, se discutió sobre la forma de crear escuelas, publicaciones, cooperativas, mutuas, ateneos y centros sociales.  La meta del pensamiento anarquista era la consecución de una sociedad de hombres y mujeres libres, que cooperasen juntos en la administración de las cosas y de la vida, unidos por un  pacto de armonía, sin propiedad privada, dirigentes ni clases sociales. 
La CNT fundada ahora hace cien años recogió la herencia de la Internacional, y, a través del sindicalismo, potenció las ideas anarquistas en el seno de la clase obrera. La práctica libertaria en asambleas, mítines y conferencias ayudó a crear éste espíritu crítico y solidario de democracia directa. Ésta cultura obrera impregnada de raíces ácratas fue capaz de desarrollar un importante movimiento emancipador, y a través de sus luchas, triunfos y fracasos levantó el espíritu rebelde de las capas explotadas de la sociedad. Fruto de esta lucha por la emancipación humana desarrollada por el anarquismo durante tres generaciones seguidas de hombres y mujeres, fue posible que, vencidos los militares golpistas en Barcelona el julio de 1936, se pusiese en marcha un proceso revolucionario que tuvo en las colectivizaciones uno de sus aspectos más originales y creativos, sin parangón en la economía mundial. La autogestión generalizada se extendió, de una manera espontánea, a todos los sectores: industria, servicios públicos, transportes, comercio, energía, espectáculos, distribución, agricultura… 
La nueva economía revolucionaria fue regulada por los Comités Económicos creados para distribuir equitativamente los frutos del trabajo y quedó enmarcada por el Decreto de Colectivización de la Generalitat de Catalunya de 24 de octubre de 1936. 
La pedagogía fue otro de los elementos constructivos de los anarquistas, que colaboraron en la constitución del CENU (Consejo de la Escuela Nueva Unificada), que recogía las experiencias de las grandes líneas renovadoras de la enseñanza y las corrientes pedagógicas libertarias, desde las técnicas Freinet o Montessori a la Escuela Moderna i la racionalista. Los anarquistas estuvieron presentes también en los comités locales y en los Ayuntamientos populares donde cumplieron una importante función organizativa colaborando con las demás fuerza antifascista a resolver los problemas inmediatos de los ciudadanos: abastos, sanidad, comunicación, escuelas, cultura, refugios antiaéreos, soporte a las milicias, ayuda a refugiados, campañas de solidaridad, etc. 
Acabada la guerra con la derrota republicana, el anarquismo se refugió en el exilio y en la clandestinidad; y, a pesar de la represión, emprendió una lucha incansable contra el franquismo, con los guerrilleros urbanos y con los cuadros  sindicales de base.  En la transición rebrotó con inusitada fuerza la CNT, pero los avatares de la historia la llevaron a convertirla en un movimiento minoritario. Su historia pero es patrimonio de todos y una parte de ella se encuentra depositada en  los documentos de la CNT-FAI que guarda desde 1939 el Instituto de Historia Social de Ámsterdam, ahora una gran parte microfilmados por la Fundación Anselmo Lorenzo de Madrid. En Barcelona el gran archivo libertario pertenece al Ateneo Enciclopédico Popular, entidad fundada en 1902 por obreros y estudiantes, entre los cuales destacaban Francesc Layret y Lluís Companys. El AEP que fue expropiado por el franquismo en 1939 y  reconstruido en 1980, se ha dedicado a recoger documentación para ponerla al alcance de los historiadores. En los anaqueles de su local en el edificio de la Biblioteca Arús se amontonan libros, publicaciones, cajas de archivo, etc., a la espera de encontrar un espacio mejor para ellos, pues, desde hace tiempo, el AEP, viene reclamando un nuevo local que reúna las condiciones necesarias y dignas para salvaguardar éste importante archivo de la historia de la clase obrera.

Ferran Aisa

(La Vanguardia. Cultura/s núm. 440, 24-11-2010)    

Carles Fontseré




FERRAN AISA





Carles Fontseré i Ferran Aisa al pati de la Biblioteca Arús (Foto AEP-1996)



 Carles Fontseré i Carrió (1916-2007) va destacar com dibuixant, cartellista, pintor, il•lustrador, escenògraf, fotògraf i, darrerament, memoralista. Sens dubte és un referent del cartellisme de la Guerra Civil espanyola. L’any 1936 amb només 20 anys va participar en la creació del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, un organisme artístic en què van destacar Helios Gómez, Martí Bas, Josep Bartolí, Rafael Tona...
Carles Fontseré va col•laborar estretament amb les organitzacions revolucionàries i antifeixistes pintant cartells per la CNT-FAI, UGT, PSUC i el POUM. Un dels seus cartells més coneguts és el del camperol que aixeca la falç mentre darrera seu tremola la bandera de la FAI al clam de “Llibertat!”.
Fonstseré després de la guerra s’exilià a França i, posteriorment, visqué a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va treballar de taxista i es va dedicar a la fotografia, precisament fou en aquesta ciutat on va conèixer a la que fou la seva companya, la nord-americana d’origen català, Terry Broch.
L’any 1973 va retornar a Catalunya instal•lant-se en una masia a Porqueres, molt a prop de Banyoles. Des d’aquest lloc paradisíac va continuar la seva tasca artística. Fontseré va realitzar una nova obra cartellística per encàrrec d’entitats i institucions, i, finalment, es va dedicar a redactar les seves memòries de les que han sortit tres volums.
Una de les entitats que van acollir l’artista en la transició fou l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Precisament per encàrrec d’aquesta entitat barcelonina, Fontseré realitzà nous dibuixos que foren editats en forma de cartell, postal o portada de llibre. També fou l’AEP el primer organisme a exposar l’obra del cartellista. Fou el 1982 a la Casa de la Caritat on es va poder veure l’exposició Imatges de la Guerra Civil, 1936-1939: Carles Fontseré i Agustí Centelles. N’era un homenatge, tal vegada el primer que se’ls hi feia a Catalunya després del retorn dels seus respectius exilis. El cartellista i el fotògraf van ésser nomenats Socis d’Honor de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
Posteriorment Fontseré va fer altres exposicions com la del Pati Llimona de l’any 2000 o la seva participació en la mostra de cartells de la Guerra Civil al Museu d’Història de Catalunya. Enguany els dos artistes han exposat la seva obra fotogràfica, Centelles a La Virreina, i Fontseré, amb el tema de Nova York, a l’Espai Cultural Caja Madrid.
Entre els cartells de l’AEP fets per Fontseré destaquen els següents: Francesc Layret (1983), La Resistència Catalana, 1939-1951 (1985), L’anarquisme i la Guerra Civil (1986) i Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna (1990). Carles Fontseré va realitzar altres treballs cartellístics, entre els quals destaca l’encàrrec que li va fer la Universitat Catalana de Prades de Conflent, en què féu una versió del mític camperol, però aquesta vegada amb la senyera. Darrerament va comprometre’s en la campanya de la Comissió de la dignitat pel retorn dels papers de Salamanca. La desaparició de Carles Fontseré deixa un gran buit, és la pura sensació d’aquelles persones que formaven part d’una mena d’homes en extinció, aquells vells autodidactes que eren tocats per la vareta màgica de la saviesa.

Ferran Aisa
(Avui-Cultura, 1-2-2007)


Cartell Carles Fontseré (1936)