23/4/12

Barcelona balla/Introducció



AMB M0TIU DE LA DIADA DE SANT JORDI INCORPORO AL BLOG LA INTRODUCCIÓ DEL MEU DARRER LLIBRE BARCELONA BALLA, DELS SALONS ARISTOCRÀTICS A LES SALES DE CONCERT, EDITORIAL BASE I AJUNTAMENT DE BARCELONA.



    (Foto coberta: Base. Pàg.:347. Edita: Base i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2011)


INTRODUCCIÓ

BALLAR A BARCELONA
La música és un fet ancestral que ha acompanyat la vida dels pobles i de les persones a
través del temps, tant en els moments d’alegria com en els de tristesa. El ball és una de
les manifestacións lúdiques que millor expressen la manera d’ésser dels individus i de
les col·lectivitats. Els balls antigament se celebraven els dies del sant patró, durant
alguna commemoració religiosa o els dies de gresca del carnaval. Hi ha referències de
festes carnavalesques des del segle XIV, aleshores la majoria dels protagonistes eren els
estudiants, que esdevenien els amos del carrer, així com els nobles que celebraven balls
de màscares als seus palaus. Segons les cròniques els cadafals dels músics s’aixecaven a
llocs cèntrics de la ciutat, plaça Nova, al pati de Santa Caterina, davant de la casa del
Virrei, al costat del fossar de Nostra Senyora del Pi, a la plaça Sant Jaume i a la porta de
Regomir. En algunes festes senyalades eren utilitzades les torres de les muralles de mar
per col·locar en elles els músics de la ciutat.
Els balls de màscares havien aparegut per primera vegada a la cort de la ciutat de
Venècia, per les mateixes dates a Barcelona se celebraven tornejos cavallerescos al Born, on participaven els joves de les cases nobles. Segons Francesc Carreras Candi (Catalunya il·lustrada), a finals del segle XV, les autoritats havien prohibit el costum carnavalesc, que els homes es vestissin de dona, i que les dones ho fessin d’home.
Barcelona va personificar la festa del Carnaval a través d’un ninot anomenat
Carnestoltes, que simbolitzava els dies de llicència anteriors a la Quaresma. Les
primeres informacions històriques del Carnestoltes daten del 1605, malgrat això les
referències populars del segle XVII són bastant pobres, sobretot a causa de les continues
prohibicions de fer festes al carrer i de les guerres que va assolar Catalunya aquella
centúria.
El poble “vulgar”, aleshores dedicat gairebé a les feines del camp, era el protagonista
dels balls populars, que se celebraven des d’antuvi per saludar els canvis d’estació. L’Església catòlica va convertir les festes paganes en commemoracions religioses, així
cada canvi d’estació fou substituït per la devoció d’un sant o d’un fet religiós: Sant Josep, Sant Joan, Mare de Déu, Nadal... El renaixement va portar canvis en la divisió
del treball, així a les ciutats convivien artesans, comerciants i hortolans, cadascú d’ells
amb els seus gremis i cada gremi amb el seu patró. Les festes patronals anuals significaven un dia de gresca pels membres del gremi i de les seves famílies que organitzaven romiatges, misses, saraus i balls.
El Carnaval va començar a ésser popular a partir del segle XVII, el qual, malgrat les
dificultats de l’època i les prohibicions, va subsistir i va arrelar en els costums dels
barcelonins que, aleshores, organitzaven saraus de disfresses i balls de màscares a cases particulars. Albert Garcia Espuche, a Dansa i música. Barcelona, 1700, comenta com era aquella ciutat de danses i guitarres:  <<La dansa i la música estaven constantment i intensament present a la Barcelona de cap a 1700, en tots els nivells socials, en ocasions ben diversos, habituals o excepcionals, amb una especial incidència en la vida dels barris.>>
Felip V, després d’ocupar Barcelona l’onze de setembre de 1714, va reprimir els costums barcelonins, entre els quals hi havia les gresques carnavalesques i els ballsal carrer. La prohibició no fou aixecada fins l’any 1759 coincidint amb l’arribada al poder del rei Carles III. Un Ban del capità general Marquès de la Mina retornava als barcelonins el dret a celebrar el Carnaval i de fer gresca al carrer. Barcelona havia remuntat la crisi de la pèrdua de la guerra i la ciutat era en expansió, es construïa la Barceloneta en uns terrenys guanyats al mar i es començava lentament a urbanitzar el Raval. La festa va retornar al carrer, però, com diu Francesc Curet (Visions Barcelonines), sense tenir l’empenta ni la grandiositat dels temps passats.  
La recuperació de la festa era un sinònim de llibertat, de progrés i d’humor. Els balls van retornar als espais públics, hi ha notícies de balls des de 1763 al teatre de la Santa Creu, també se’n celebren als gremis i als horts del Raval. Els balls més habituals són els de noblesa, el Baró de Maldà, parla dels saraus dels cavallers als seus palaus.
Les continues crisis econòmiques, les epidèmies i les guerres feien davallar
constantment els balls públics i els Carnavals públics eren per llargues temporades
prohibits. Així veiem com el 1774 per decret s’havia eliminat els balls al carrer, i,
en canvi, n’eren permesos els realitzats per particulars. El Diario de Barcelona anuncia
el 10 de febrer de 1793 un ball particular de màscares al saló del mestre sastre Casa
Miró, del carrer Ample; i el 13 de març de 1794 a la Casa dels Rigals i a la Casa dels
Ginestà, als carrers Gignàs i Llibreteria, respectivament. A finals de segle hi havia una
certa tolerància governativa i els balls públics retornaven a la vida social barcelonina,
però sobretot l’autorització era per la milícia i la classe dirigent.
Aquest assaig històric fa un recorregut per la vida musical, el ball i la cançó que ha
tingut la nostra ciutat. I ho fa tant reseguint les sales de ball com els músics que han
posat la banda sonora: Orquestres, cobles, conjunts, solistes i bandes que han mantingut
la flama festiva al llarg de la nostra història contemporània. I paral·lelament recrea els
diferents ambients urbans, les classes socials, les  modes, els espectacles i les tendències
musicals.
El ball a Barcelona té una tradició ancestral, però, sobretot, és a partir de l’era
contemporània quan tothom espera els dies festius per anar a la plaça a ballar seguint el
compàs dels mestres de dansa. Els balls populars d’antuvi eren organitzats per motius
religiosos o per celebrar les festes gremials, normalment comptaven amb el suport
de l’Ajuntament que posava l’escenari i contractava l’orquestra. Les entitats humils, que
organitzaven balls, com no es podien permetre el luxe de pagar una orquestra,
contractaven una cobla de cecs. La música, doncs, era present a la ciutat per qualsevol
motiu festiu, Joan Pellisa Pujades, a Dansa i música, Barcelona, 1700, escriu: <<Des
dels oracioners cecs que cantaven acompanyats dels seus acords fins a la música més
fina dels salons burgesos, puntejada o rasguejada la música se sentia de manera natural
de dia i de nit.>>
Si la música era present a la vida quotidiana dels barcelonins, també ho era la dansa, la música i el ball, tot plegat anava unit per uns llaç d’harmònica conjunció social.  Barcelona era una societat festiva, Garcia Espuche, en el seu estudi sobre la música i la dansa, ho explica: <<La dansa no era un accessori de la festa, sinó que era la festa mateixa; i la música de cadafal de carrer, les cobles de ministril en la seva funció subsidiària de “músics per moure el peu”, com es deia en el període, no podien faltar-hi. A la Barcelona del segle XVII i de començament del segle XVIII, la música i la dansa eren elements encara més essencials del que ho són ara. (...) El fort lligam entre les festes, les danses i la música ens permeten dir que si la Barcelona del període era una “societat festiva”, era també, per força una societat musical.>>
L’assaig és doncs una historia de la ciutat a través de la música, el ball i les sales on s’ha ballat, que van des dels salons de l’aristocràcia del segle XVIII i XIX fins als Carnavals celebrats tant a teatres com a les societats de ball. Que va dels balls populars als horts fins a l’aparició dels ball d’envelat. Que va dels saraus humorístics de les penyes lúdiques fins als balls de màscares. Que va de les sales de festa fins a les discoteques i arriba fins els nostres dies...
La vinculació de la música i el ball amb la vida de les persones ha estat molt estreta,
tant per motius col·lectius com individuals. El temps lliure de la gent va
fer aparèixer la festa lúdica, música i ball va fer ressaltar l’alegria del viure. La música era un motiu esplèndid de relació humana i, des d’antuvi, va servir per commemorar tota mena d’activitats, des de les més festives a les més solemnes. L’afició al ball va fer aparèixer, a partir del segle XIX, les sales destinades al seu us: ballar!
La industrialització discogràfica va comportar el naixement de tot un món dedicat a la
música i l’aparició de la societat de l’oci va fer aparèixer tota mena de locals musicals:
clubs, bôites, sales de festa, discoteques, sales de concert... L’assaig fa un recorregut
també pels ritmes musicals: rigodón, polka, vals, can-can, tango, xarleston, fox-trot,
swing, bolero, mambo, rumba, cha-cha-chá, rock, pop,salsa, música-disco, màquina,
techno-electrònica, indie... Ara us podeu disposar a sentir una música imaginària i si
voleu podeu sortir a la pista a ballar...

Ferran Aisa i Pàmpols Barcelona balla (Barcelona, 2011)




No hay comentarios:

Publicar un comentario