Lucia Sánchez Saornil

EL FAR: ÀCRATES I POETES

(Lucia Sánchez Saornil, 1895-1970)

 7)  LUCÍA SÁNCHEZ SAORNIL, POETA I DONA LLIURE

FERRAN AISA

La poetessa Lucía Sánchez Saornil (Madrid, 1895- València, 1970), havia format part del moviment ultraista i, amb el pseudònim de Luciano de San-Saor, va escriure nombrosos poemes a les revistes d’avantguarda de les primeres dècades del segle XX: Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, etc. Hi va començar a publicar molt jove, a l’edat de 17 anys, a Los Quijotes. Sánchez Saornil, d’extracció obrera, es va formar amb les bones lectures dels poetes modernistes i simbolistes, sobretot Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez. Els seus afanys literaris van haver de conviure amb la seva feina a la centraleta de la Companyia Telefònica i amb els seus estudis de pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. La publicació dels seus poemes amb pseudònim masculí crearà confusió a la crítica, doncs, en un principi creuen que es tracta d’un home fins que Cansino-Assens ho fa saber: <<Ese Luciano de San-Saor, que publica en Los Quijotes unos versos tan valientes, tan viriles y tan bellos, es Lucía Sánchez Saornil, la hija de un viejo republicano...>> 

La jove poetessa viurà d’a prop l’aparició del Manifest Ultra de 1919, que signen Guillemo de Torre, Pedro Garfías, Xavier Bòveda i, s’hi inscriuen, Gerardo Diego, Juan Larrea, Jorge Luis Borges, etc. L’ultraisme era una avantguarda com tantes altres que apareixien en aquells moments arreu d’Europa. Una de les poques dones que formarà part d’aquest moviment serà Sánchez Saornil. Un dels poemes de la seva època avantguardista el va publicar a Ultra: 

                     Al final 

                     todos queremos cabalgar 

                     los caballos de bronce de las glorietas. 

El seu compromís polític s’inicià a finals de la dècada dels vint, sobretot arran de la vaga de la Telefònica de 1927, la seva participació sindical fou motiu de repressàlies, primer fou trasllada de Madrid a València i, més tard, acomiadada. Durant la Segona República la seva militància social s’incrementa i el seu compromís polític la porta cap l’anarquisme. 

Lucía Sánchez Saornil, a finals de 1935, conjuntament amb Mercedes Comaposada, Amparo Poch i altres, participarà en la fundació de la revista “Mujeres Libres”, la qual serà l’aglutinador de l’important moviment femení llibertari. Els escrits literaris de Sánchez Saornil es troben dispersos a publicacions com Mujeres Libres, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i CNT. Els primers compassos de la revolució els viu a Barcelona on col·labora a les tasques socials i culturals de “Mujeres Libres”. L’any 1937 es traslladà, novament, a València on va passar a ésser la redactora cap del setmanari Umbral. Sánchez Saornil fou autora d’Horas de Revolución i va col·laborar al Romancero de Mujeres Libres. Un dels seus poemes més populars és “Testamento de Durruti”: 

                       ¿Qué bala te cortó el paso 

                       -¡maldición de aquella hora!-, 

                        atardecer de noviembre 

                        camino de la Victoria? 

                       (...)  Buenaventura Durruti, ¿quién conoció

                                                                              otra congoja

                       más amarga que tu muerte 

                       sobre la tierra española? 

                       ¡Durruti ha muerto, soldados; 

                       que nadie mengüe su obra! 

                        (...) Rugen los pechos hermanos, 

                        las armas al aire chocan; 

                        sobre las rudas cabezas 

                        sólo una enseña tremola. 

                        ¡Durruti ha muerto! ¡Malhaya 

                        aquél que mengüe su obra!

(Catalunya, núm. 100, setembre de 2008)