4/7/12

Dies meravellosos / Jordi Coca



SOBRE L’ADAPTACIÓ TEATRAL AL NOU TANTARANTANA DE LA NOVEL·LA DE JORDI COCA

 

(Jordi Coca, autor de Dies Meravellosos)
DIES MERAVELLOSOS


F E R R A N A I S A


Els amants del teatre tenim a sales com el Nou Tantarantana cites obligades amb l’art dramàtic. L’aposta per la producció i posada en escena de peces de qualitat forma part de la feina d’aquestes sales anomenades alternatives.
Per citar alguna de les obres més recents cal parlar de l’èxit que han tingut: ¡Ay, Carmela!, de José S. Sinisterra; Mein Kampf, de George Tabor; El malentès, d’Albert Camus i Dies feliços, de Samuel Beckett, que es va representar fins fa poc.
La petita sala del carrer de les Flors ens va sorprendre, en la rentrée teatral d’aquest any, amb una peça emotiva que va directe als sentiments i als records de l’espectador.
Es tracta de Dies meravellosos, una obra basada en la novel·la homònima de Jordi Coca i realitzada per Antonio Morcillo, que es pot veure de nou aquesta primavera perquè la compañía està de gira pels pobles de Catalunya.
L’obra, coproduïda per Tantarantana Teatre, compta amb un quadre d’actors joves que, sota la direcció de Roberto Romei i Antonio Morcillo, fan un treball de gran enteresa
professional. Dies meravellosos és un cop de puny a la memòria col·lectiva, un toc contra l’oblit i contra l’amnèsia, i és un viatge a la nostra història més recent que, paradoxalment, sembla molt llunyana...
L’obra de Jordi Coca, filtrada pel sedàs d’Antonio Morcillo, esdevé un producte intel·ligent i alhora sensible i carregat de passió. El resultat el tenim en un teatre que avui no és usual, perquè no està de moda, ni és políticament correcte. Dies meravellosos tracta de la Transició política espanyola però no d’una manera directa, sinó a través de les inquietuds d’uns joves que viuen el pas del temps des d’un grup de teatre que assaja Final de partida, de Samuel Beckett.
L’obra adquireix el valor d’un passeig per la nostra transició personal mentre es produïen canvis importants en la vida quotidiana. L’enginy teatral ens trasllada a l’any 1973 i, entre les teories dramàtiques de Sartre i de Beckett sobre quina és la missió del teatre i altres reflexions humanes, arriben a l’escenari de la vida els fets que canviaran la història de cadascú. L’obra assoleix, llavors, l’aire solemne de la tragèdia, però també marca l’absurd, la tendresa, la burla i la paròdia en molts del passatges de la representació  dramàtica. El pas del temps es deixa sentir a través de les angoixes, els dubtes i les alegries dels actors que assenyalen amb exactitud el seu tarannà humà:
l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco, el garrot vil a Salvador Puig Antich, els afusellaments de setembre de 1975, la mort de Franco, les matances de Vitòria i d’Atocha, les primeres eleccions generals, etcètera.
Els personatges són testimonis generacionals dels fets històrics que afecten directament les seves vides i ells les omplen amb la por, la tristesa, la ira, la impotència, la ràbia, l’alegria i el desencís. Els sentiments són presents a dalt de l’escenari, I ho són a baix entre el públic, uns perquè per edat han viscut les mateixes situacions que els actors, i altres perquè la història vessa emocions i, sempre, és enriquidora. Actors i públic representem el nostre paper com a navegants solitaris buscant el nostre destí comú. Però el destí i el futur ens sobrepassen i, aleshores, ens trobem sols, amb les nostres pors i les nostres debilitats. I per això, tal vegada, la solitud ens empeny a reflexionar sobre quan estaba tot per fer en aquells “dies meravellosos”. El caos d’aquells dies ens fa pensar en l’“anarquia vital” d’una joventut que lluitava per canviar-ho tot. Una joventut que venia del no-res, és a dir, del silenci i de la llarga nit, però que, com en el viatge a Ítaca, pretenia heretar dels avantpassats la saviesa i la rica experiència de l’esperit dels que arribaven caminant des de molt lluny.
En sortir al carrer, sota la tendra nit barcelonina, amb els nostres sentiments a flor de pell, ens adonàvem que aquells dies plens de dubtes i de dificultats van ser els nostres “dies meravellosos”, perquè érem joves i volíem canviar el món. La reflexió encara anava més lluny i acabàvem preguntant-nos: <<Què ha estat el que va robar-nos l’esperança?>>
P A R L E M - N E
 

Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 3 de juny de 2003)

No hay comentarios:

Publicar un comentario