3/1/13

Joan Salvat-Papasseit / entrevistat per infants


ELS INFANTS ENTREVISTEN A SALVAT-PAPASSEIT

(Coberta del llibre de F. Aisa i M. Vidal)
Ferran Aisa i Mei Vidal


Salvat-Papasseit, home d’extracció humil, va dedicar la seva vida a treballar en diversos oficis per guanyar-se el pa, però la seva tasca social, artística, poètica i cultural no fou massa considerada per la crítica “oficial” del seu temps. A la seva etapa socialista-nacionalista hi va realitzar un parell de xerrades i també se sap de la seva participació en un parell de lectures poètiques. Tampoc no fou un autor de moltes entrevistes, una d’elles, la que presentem a continuació, fou realitzada pels alumnes de l’Escola Domènech de Gràcia. Els nois de la classe dels “grans” van anar a veure Salvat-Papasseit a les Galeries Laietanes, fou una trobada entranyable amb el poeta. Dos alumnes, Bellvé i Maeztu, van escriure, sota el títol “Els amics de l’Escola En Josep (sic) Salvat Papasseit”, el text següent:

    <<El divendres dia 25 anàrem a celebrar un interviu amb el Sr. Salvat Papasseit. Arribarem suposo al seu despatx ell ens feu entrar i ens digué que ja sabia a que hi anàvem puig li havia dit el Sr. Martorell i que comencéssim a fer preguntes perquè no ens diria res si no li preguntàvem. Restarem uns moments indecisos fins que a l’últim en Maeztu trencà el silenci li digué que veníem a saber dades personals i biogràfiques d’ell. Llavors ell ens digué que tenia 26 anys i que era fill de Barcelona i afegí que suposava que tots érem fills d’aquesta ciutat. Però en Maeztu digué que ell era de les “Vascongadas” i llavors el Sr. Salvat Papasseit li digué que li envejava la seva sort, perquè ara havia de treballar per dos ideals: Baskonia i Catalunya. De petit el Sr. Salvat passà moltes penes i la causa fou la desgraciada mort del seu pare quan ell tenia 7 anys. Ell no va tenir la sort de nosaltres d’anar a l’escola i per això de molt gran no sabia llegir això l’amoïnava molt perquè tenia un gran interès en aprendre de lletra car sabia que els llibres tenen tresors i no sabent de llegir no s’els podria extreure i guardar-los a la seva memòria, era tan gran aquest interès que s’aturava pels carrers i mirava d’esbrinar el que deien els cartells i així en va anar aprenent.

Quan va tenir els 12 anys la seva mare el va posa d’adroguer, no perquè fos aquest, un gust seu sinó per necessitat passant moltes fatigues i treballs abans no en sortir del lloc on tant l’explotaven.
Digué que la gent no entenia els seus versos, perquè eren molt extravagants però que hi ha homes que si que els entenen i diuen que estan bé. Ens digué que havíem d’ésser força catalans però que no tinguéssim odi a ningú, que tots érem homes. Els catalans tenim el mar que ens permet orientar-nos i anar arreu allà on volem. Ha editat dos fulletons, el segon és “Proa” que vol dir endavant. Tots dos il·lustrats amb boixos, que és una feina pesada, perquè és molt fàcil de malmetre-la. El 1920 tingué ocasió d’anar a París; utilitza el metropolità que és un tren subterrani que donant 0.25 pessetes pots córrer en totes direccions mentre no surtis al carrer. A ell sempre li agradava anar davant perquè primer es veia envoltat en una foscor immensa i després comencen a veure en claror i a l’últim són inundats per ella. Alli on està hi ha moltes exposicions i ens digué que hi anéssim a veure-les, perquè sempre veuríem coses noves; ell també vindrà sovint i ens parlarà del que pensi. Nosaltres li demanaven un vers i ens en donà un de la neu, que aquell dia que nevà li inspirà certa emoció i l’escrigué. És inèdit. Grans mercès.>>
    

Salvat-Papasseit els hi va lliurar el poema autògraf, “Vespreja i neva”:

            Les estrelles xerraires són fetes a tallets
            i despreses del cel
            una a una
            disperses
            besen les parets fosques i s’estenen a terra
            sempre ran de les portes
            per guarir-se del fred

            El meu carrer és estret
            sense cap arc-voltaic
            bola de neu encesa
            i les velles rondinen tots els canvis de temps
            El mateix l’adroguer:
            —Quanta fècula es perd!
            Darrera dels meus vidres sento els Reis que s’acosten
            Ara el cel s’enrogia
            de  venjança i d’amor:
            pensava en les sabates que embrutaran l’alfombra
 

    L’Escola Domènech era dirigida pel mestre Artur Martorell, que havia estudiat magisteri a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. Martorell era una persona centrada en la tasca escolar, que havia fet els seus primers passos de mestre a l’emblemàtic Col·legi Vallparadís de Terrassa, al costat d’Alexandre Galí, posteriorment, va passar per les Escoles de la Casa de la Caritat, i va col·laborar amb Pompeu Fabra a l’Escola d’Arts i Oficis de Badalona.
L’objectiu de l’Escola Domènech, a més de formar homes amb capacitat per discernir i actuar per voluntat pròpia, era promoure l’esperit d’observació dels seus alumnes. Les sortides escolars eren una bona eina de formació. Otilia Defis, en una breu semblança del mestre amb motiu del seu centenari, escrigué:
 

    <<Aquestes sortides dels escolars eren ta poc freqüents a l’època que, fins i tot, es ressenyaven als diaris locals. Els posava, també, en contacte directe amb escriptors i personalitats de la cultura –Gassol, Carner, Bofill i Mates, Lleonart, Salvat-Papasseit i altres¬, dels quals llegien les obres i que, posteriorment, els entrevistaven. Creà una dinàmica pedagògica molt àgil: es treballaven els temes, es comentaven, es discutien en taules rodones, se’n treien conseqüències i se n’escrivien articles.>>
 

Aquest sistema pedagògic de les Escoles del Patronat Domènech és el secret, el senzill secret d’una de les poques vegades en què Salvat-Papasseit va ésser entrevistat. Artur Martorell havia conegut Salvat a les mateixes Galeries Laietanes, on els seus alumnes de la classe superior es van presentar, el desembre de 1920, per fer-li un interviu en profunditat.L’entrevista va ser publicada, el gener de 1921, al butlletí del centre, Escola. Arxiu de les Escoles Domènech de Barcelona. En la coberta es fa menció especial a Adela Domènech, es tractava de la filla del mecenes que havia donat nom a la referida escola del barri de Gràcia. Al butlletí, a més de l’entrevista hi havia un poema inèdit de Salvat i, entre altres coses, a la darrera pàgina es comentava una sortida dels alumnes, “Excursió al Tibidabo”. El butlletí era manuscrit, una petita joia de les publicacions pedagògiques catalanes dels anys vint del segle passat.

Ferran Aisa-Pàmpols i Mei Vidal (Text publicat al llibre Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (Editorial Base, Barcelona, 2010)

1 comentario:

  1. encisadora història sobre el gran poeta....crec que em demanaré el vostre llibre, als reis a per sant Jordi

    ResponderEliminar