GRANADO I DELGADO, ELS SACCO-VANZETTI ESPANYOLS
Ferran Aisa
 |
| (Francisco Granado i Joaquín Delgado) |
La nit del 23 d’agost de 1927, després de set anys de presó, recursos, apel·lacions, manifestacions, dos immigrants italians eren executats a la cadira elèctrica a la presó nord-americana de Boston, acusats d’un robatori amb dos morts que no hi havien comès. Aquests homes eren Nicola Sacco i Bartolomé Vanzetti i el seu únic delit ésser anarquistes. La seva mort va aixecar un allau de protestes a Amèrica i Europa. Cinquanta anys després, el governador de Massachussets, va reconèixer públicament la innocència de les víctimes i va demanar la rehabilitació dels noms de Sacco i Vanzetti., per a ells i per la seva família. Aquesta història es va fer encara més popular amb la pel·lícula de Giulano Montaldo, “Sacco e Vanzetti”, estrenada a Espanya el 1977, i amb la bella banda sonora de Joan Baez, que interpretava una balada en record dels dos anarquistes.
A Espanya, sense tenir la mateixa difusió que van tenir els successos dels dos anarquistes italians va passar-hi el mateix. En ple franquisme triomfal, a les portes de la celebració dels “25 años de paz”, joves llibertaris es van llençar a realitzar accions contra els centres motrius del règim. El moviment llibertari espanyol, amb seu principalment a França, havia posat en marxa la DI (Defensa Interior) i havia nomenat responsables a Germinal Esgleas, Vicenç Llansola, Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Juan Jimeno, Octavi Alberola i Joan García Oliver. El DI va coordinar les accions contra el franquisme que, a partir de 1962, van incrementar-se amb l’esclat d’artefactes explosius a Madrid, València, Barcelona, San Sebastià, el Valle de los Caídos i oficines oficials espanyoles arreu del món. Aquestes accions anaven determinades a combatre el franquisme i a denunciar la continua repressió del règim.
Els fets que van portar a l’execució de Granado i Delgado van tenir lloc el 29 de juliol de 1963, en dos accions efecruades a la capital d'Espanya, a la Direcció General de Seguretat i a la seu dels Sindicats verticals (CNS). L’explosió prematura dels artefactes va provocar una vintena de ferits cap d’ells de consideració. Dos dies després, Carlos Arias Navarro, Director general de Seguretat, comunicava la detenció de Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. Malgrat l’urgent campanya del moviment llibertari per demostrar la innocència dels dos detinguts, la “justícia” franquista amb només disset dies de marge jutjà, condemnà i executà els dos joves llibertaris,els quals, com Sacco i Vanzetti, l'únic delicte dels que se'ls podia acusar era la seva militància a organitzacions anarquistes.
Francisco Granado, de 30 anys, estava casat amb Pilar Vaquerizo i tenia tres fills, emigrat a França amb els seus pares, tenia nacionalitat francesa. Joaquín Delgado, també de 30 anys, havia nascut a Cardona. El 1949 s’havia exiliat a França també amb els seus pares, vells militants de la CNT. Tant un com l'altre, des de ben joves, militaren a les Joventuts Llibertàries.
Contra la injustícia franquista i per la recuperació de la memòria històrica, els familiars i els companys de Granado i Delgado van iniciar fa uns anys un llarg procés que els ha portat pel laberint de la burocràcia judicial. Ara tres veterans militants antifranquistes, Octavi Alberola, Lluís Andrés Edo i Vicenç Martí, han enviat una carta al ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, perquè faci arribar al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero una <<decisió institucional que anul·li les sentències pronunciades pels tribunals repressius del franquisme.>>
La carta forma part de la campanya que venen fent des de fa temps els familiars i antics companys dels activistes anarquistes, Francisco Granado i Joaquín Delgado, executats pel procediment del garrot vil, la matinada del 17 d’agost de 1963, a la presó de Carabanchel, perquè es revisi el judici. Granado i Delgado sempre van defendre la seva innocència de l’acusació d’haver col·locat els explosius, però la seva paraula no fou suficient i foren condemnats a mort.
El 1996, altres dos activistes llibertaris, Antonio Martín i Sergio Hernández, van declarar la seva autoria davant notari i també en un documental realitzat per Lala Gomà per "Arte"-TVE.
La Sala Militar del Tribunal Suprem rebutjà la petició de 1999, però haurà de reobrir-se el cas després de que el Tribunal Constitucional, amb data 11 d’agost d’enguany, hagi emparat als sol·licitants. Alberola, Andrés Edo i Martí encoratjat per la decisió del TC i amb el suport del sindicat CGT, sol·liciten al Govern espanyol una “rehabilitació institucional” que vagi més enllà de la “rehabilitació moral i jurídica”. Alberola es mostra confiat en que l’Executiu atengui la petició durant aquesta legislatura, doncs el PSOE ja s’havia mostrat a favor d’això abans d’accedir al poder, a més, en els darrers temps, s’han produït demandes similars en diverses instàncies. La decisió del TC crea un precedent que obre la porta a les revisions dels casos afins com són els dels coneguts Joan Peiró, Julián Grimau, Salvador Puig Antich i el del president Lluís Companys. En quant a la revisió del judici en el Tribuna Suprem, Alberola manifesta la voluntat de demanar la presència, com testimonis de càrrec, Manuel Fraga, ministre de Informació i Turisme quan es van produir els fets, i de Jordi Pujol, Fernando Savater i altres intel·lectuals que van viure de prop la “justícia” franquista. La reobertura d’aquest cas hauria de fer canviar la política de la transició, fent possible l’anul·lació de les sentències dels tribunals repressius durant la dictadura. Això comportaria la rehabilitació moral i el reconeixement oficial de tots aquells que van lluitar contra el franquisme.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 16 de setembre de 2004)
No hay comentarios:
Publicar un comentario