FERRAN AISA
 |
| (Cartell exposició: Un Segle d'Història a Barcelona) |
Segle XIX:
Els ateneus populars que apareixen a primers del segle XX són centres culturals fills per una banda del romanticisme liberal i per l’altra del moviment obrer, és a dir sumen les idees de la il·lustració amb les de l’emancipació a través de l’educació. Aquests ateneus, durant el segle XIX, havien viscut una etapa curta lligada al progressisme i al liberalisme però, posteriorment, es relacionaran amb els postulats de la Internacional Obrera.
Des d’un inici no hi ha cap Congrés Obrer en que no es parli de cultura i d’educació, per exemple, en el Primer Congrés de l’AIT ja s'afirma que els treballadors no sols tenen dret a sortir de la ignorància sinó que, a més, poden aconseguir-ho, no sense esforç, gràcies a una instrucció científica i professional fonamentada en uns principis racionals.
L’aparició de les organitzacions obreres a Catalunya comportaran també la creació d’ateneus, que seran els principals estaments d’instrucció i cultura de la classe treballadora. Els primer d’aquest tipus serà l’Ateneu Català de la Classe Obrera, que viurà els seus millors moments durant el sexenni revolucionari, precisament, durant la Primera República obrirà una escola permanent a la parròquia (aleshores sense culte) de Sant Felip Neri. Les classes de l’Ateneu acollien més de cinc-centes persones, entre adults i infants que aprenien tota mena de matèries. Els diumenges s’impartia història. Les classes eren gratuïtes però la única condició era ésser soci i pagar la quota mensual de 4 rals. L’Ateneu era dirigir pels mateixos homes de la internacional a Barcelona (Farga Pellicer, Llunas i Pujals, etc.,), el Comitè Local de la Federació Obrera va ajudar a editar una cartilla pels seus alumnes, El Ariete Socialista Internacional, sense vides de sants ni catecisme, del que es van editar 8.000 exemplars. Aquest ateneu, com la majoria d’associacions obreres, serà clausurat el 1874 al ser enderrocada la República. Seguint el mateix model de classe s’havien creat ateneus de la classe obrera a Igualada, Hostafranchs, Tarragona, Sant Martí de Provençals, etc.
Cap els anys vuitanta reapareixen, novament, els ateneus obrers. El més important serà l'Ateneu Obrer Barcelonès, que tenia la seva seu al número 22 del carrer Tallers. En aquesta línia destacaran els ateneus obrers de Badalona, Mataró, Sant Andreu, etc. Aquests ateneus també disposen d’escola i biblioteca, es pot dir que realitzen una tasca emèrita, doncs, amb molt pocs recursos, acullen els joves i els adults que han tingut que deixar els estudis per posar-s'hi a treballar i no han tingut accés a cap mena d’educació. Els ateneus realitzen, d’aquesta manera, un important servei a la societat, fins i tot alguns d’aquests centres esdevenen escoles d’art i ofici.
A finals de segle XIX també proliferen les escoles laiques, obrint-se a Catalunya una setantena, destaca la labor de Bartomeu Gabarró. Aquestes escoles editen cartilles escolars pròpies basades en els principis laics i racionals, algunes traduïdes del francès (Dumas, Radek, etc.) Moltes d’aquestes escoles estan finançades o promogudes per filantrops i lliurepensadors com Rossend Arús, Cels Gomis, Eudald Canibell, Cristòfol Litrán, Josep Nakens, etc..
Segle XX:
El nou segle portarà nous aires per la cultura i per l’educació popular. EL 1901 neix l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia seguint els models de l’escola racional i laica i, també, recull l’esperit de l’ensenyança integral i llibertària. L’ensenyança racional basada en la ciència i la raó, és fonamentalment, com digué Ferrer i Guàrdia, un mètode de defensa contra l’error i la ignorància. D’aquesta manera l’Escola Moderna serà racional, integral, mixta i llibertària.
Els principis pedagògics de Ferrer i de la seva escola estaran marcats per la filosofia de socialistes utòpics com Fourier i Owen; dels plantejaments teòrics i pràctics de Rousseau i Pestalozzi i, naturalment, dels pensadors llibertaris Bakunin, Kropotkin i tota la tradició de les escoles fundades per Lleó Tolstoi, Sebastien Faure, Paul Robin, Charles Malato i altres.
L’Escola Moderna, tancada el 1906, serà el model per les escoles racionalistes que van ésser fundades en el primer terç del segle XX, a través dels sindicats de la CNT, els ateneus llibertaris, les cooperatives i la cooperació dels mestres racionalistes. Entre aquestes cal destacar l’Escola Natura del Ateneu Llibertari del Clot, dirigida per Joan Puig Elias; l’Escola Racionalista Labor (c/Cera, 2), dirigida per Germinal Bertrand; l’Escola Racionalista “Eliseu Reclus”, promoguda per l’Ateneu Llibertari de les Corts, dirigida per la família Carrasquer; l’Escola Racionalista de la Torrassa, dirigida per Floreal Ocaña, etc.
Totes aquestes escoles tenien en comú, a més de les realitzar ensenyament de les classes normals, activitats concretes com ara
el contacte amb la natura, les conferències científiques i la participació col·lectiva en les decissions de l'escola. Totes s'hi manifesten a favor de la idea de l’emancipació humana.
A un altre nivell més obrerista podem afirmar que tant els sindicats, com els ateneus obrers van ser una veritable escola de comportament i de formació. Els ateneus ja fossin obrers o llibertari van esdevenir un lloc on es feia real “ensenyar i aprendre”.
Per una altra banda cal parlar dels ateneus populars que recullen l’esperit dels ateneus obrers del segle XIX, entre els més importats i coneguts de Barcelona hi ha l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Sindicalista, el CADCI (que feia funcions d’escola) i l’Atheneum Polytechnicum. Normalment les escoles d’aquests centres culturals eren nocturnes de 6 a 10 de la nit, doncs anava dirigida al jovent i els adults interessats en la pròpia educació. Els ateneus populars oferien tota mena de matèries d’estudi, des de primeres lletres fins a estudis professionals com pot ser la comptabilitat, els idiomes, la publicitat, passant per estudis de divulgació cultural i fins i tot de tipus universitari. Però, a part d’això, els ateneus populars en sí mateix ja eren tota una escola de formació permanent, normalment disposaven de seccions que organitzaven les activitats culturals, esportives i lúdiques de l’entitat.
L’Ateneu Enciclopèdic Popular, amb una vintena de seccions, fomentava l’esperanto, el naturisme, l’excursionisme, l’esport, la ciència, el folklore, la pedagogia, la història, el teatre, la filosofia, l’art, la literatura, el cinema, la música, etc. L’AEP fou una entitat capdavantera en la lluita ciutadana a favor dels afers socials, com la construcció d’escoles. La campanya pro escoles belles i dignes, organitzada per l’AEP, va mobilitzar a importants sectors de la vida cultural i social catalana: Manuel Ainaud, president aleshores de l’AEP i principal animador de la campanya, va ésser nomenat, per l’Ajuntament de Barcelona, Assessor Tècnic de la Comissió de Cultura, amb el propòsit de construir noves escoles per Barcelona i revestir-la amb una ànima pròpia, que seria l’inici de la reforma pedagògica catalana. Els dos primers grups escolars foren el Baixeras i la Farigola.
És important també el paper jugat pels ateneus populars durant la Segona República, l’AEP, novament, fou capdavanter de diversos fronts, entre els quals destaca la pedagogia. Així el 1932 i 1933 hi va organitzar a la seva seu dos importants congressos d’educació, un anomenat general i l’altre social, en la que hi participaren mestres, professors i pedagogs de la talla de Rosa Sensat, Eladi Oms, Pere Figa, Artur Martorell, Alexandre Galí, Josep Parunella, Maria Baldó, Emili Mira, Carles Pi i Sunyer, Josep Lluís Sert, Víctor Colomer, Josefa Uriz, Jaume Miravitlles, Joaquim Maurín, Margarida Comas, Josep Maria de Sucre i Rafael Campalans.
L’abril de 1936, en un reportatge del diari El Diluvio, Víctor Colomer, president de l’AEP, manifesta que 750 treballadors assisteixen cada dia a les classes de l’ateneu, dels quals 450 són alumnes de les classes generals, altres 200 realitzen estudis universitaris (el batxillerat) i la resta són de la classe de ciències. Per la seva banda, la secció d’estudis polítics i socials manté una escola dirigida per Joan P. Fàbregas i amb un professorat format per Andreu Nin, Gonzalo de Reparaz (fill), Víctor Colomer, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Julián Gorkin, Jaume Miravitlles en la que s’imparteix economia, geografia econòmica, història de les revolucions i del moviment obrer, així com la filosofia de les ideologies més importants: marxisme, anarquisme, sindicalisme i comunisme). Altres campanyes de l’AEP, en les que s’involucren les entitats i organitzacions civils catalanes, són dirigides a obrir la universitat als obrers i, posteriorment a crear la Universitat Popular, la qual es va fer efectiva durant els primers mesos de la revolució. Efectivament la Universitat Popular es va crear en l’antic Seminari del carrer Diputació amb la participació de representats de les organitzacions Joventuts Llibertàries de Barcelona, Joventut Socialista Unificada de Catalunya i els ateneus populars.
Víctor Colomer, un dels principals instigadors de la cultura del poble, va ésser nomenat durant tot el període de guerra Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, des d’on va fomentar la pedagogia experimental de Freinet, Decroly, Montesori, Cousinet, Dalton. Colomer, des de l’Ajuntament, també va impulsar la creació de l’Institut Obrer, de noves escoles municipals i va col·laborar amb la tasca educativa del CENU. Els ateneu s populars van ser una veritable pedrera per la vida social, cultural i política de la Catalunya del primer terç del segle XX.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Conferència pronunciada l'any 2004 al Centre Cívic La Farinera durant els actes de l'exposició "Un segle d'escola a Barcelona")
No hay comentarios:
Publicar un comentario