Vaixell blanc: febrero 2018

DE L’HORT DE LA BOMBA AL CARRER GANDUXER: la Barcelona culta i la Barcelona baixa. (Conferència pronunciada a la Vil·la Casa Joana-Museu Verdaguer a Vallvidrera, organitzada per el MUHBA el 18 de febrer de 2018)

FERRAN AISA

El Pigmalió de Joan Oliver és una adaptació lliure de l’obra teatral de Bernard Shaw del mateix títol estrenada el 1913. Oliver per fer-la creïble a casa nostra la va traslladar a la Barcelona dels anys cinquanta quan encara la diferència de classes estava marcada fins i tot per la manera de parlar. Oliver manté gairebé el mateix estereotip dels personatges de Shaw, però els trasllada a una Barcelona en què els efectes de la guerra ja no són tan propers, malgrat que els efectes de la moral nacionalcatòlica són ben vius. Com escriu Joan Teixidor al pròleg del Pigmalió: “més que una “faula fonètica”, el Pigmalió d’Oliver és una “faula lingüística” , integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre “el mal català” de las classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i “el bon català” del barcelonins cultes.” L’interès sociocultural de l’obra manté aquesta frontera “lingüística” i “social” entre la Barcelona culta i la Barcelona baixa, que representen els dos principals personatges de l’obra: la Roseta, florista de carrer i veïna de l’Hort de la Bomba i el professor de fonètica Martí Jordana veí de la part alta de la ciutat. Naturalment es confon la Barcelona culta amb la Barcelona burgesa i la Barcelona baixa amb la classe subalterna. Aquesta classe subalterna havia estat a prop de tocar el cel amb els dits de les mans l’any 1936 i, aleshores, capgirar la història de les classes socials. La classe baixa o popular no solament vivia al districte cinquè sinó que estava escampada per la majoria de barris barcelonins on cada vegada hi havia més immigrants que arribaven de les diverses regions espanyoles i encara podríem parlar d’un lumpeproletariat que viva a les barraques de Montjuïc, Somorrostro, Can Tunis, Can Baró, etc. Però això és una altra història i ara ens cenyirem al marc del Pigmalió situat per Oliver a la Barcelona dels cinquanta.

El carrer Hort de la Bomba, on vivia la Roseta de Pigmalió, formava part del barri de Sant Pau del Camp amb la seva església romànica. El nom del carrer provenia de la bomba d’aigua que els hortolans tenien per treure-la del pou. Havia estat una rica zona d’horts propietat del monestir de Sant Pau. Els anys cinquanta era un petit carrer situat entre els carrers Reina Amàlia i Carretes. Per la seva banda el professor Jordana viu a una torre del carrer Ganduxer a les fronteres dels districtes de Sarrià i Sant Gervasi, una zona envoltada de jardins com el Turó Park i de zones esportives com Piscines i Esports. Per tant l’obra de Joan Oliver presenta molt clarament els ciutadans de baix i els ciutadans de dalt, és a dir, les classes subalternes i les classes dirigents. Feta aquesta breu introducció situaré l’acció en la Barcelona dels anys cinquanta, temps en què Joan Oliver desenvolupa el seu Pigmalió.

Els anys cinquanta una gran part del districte cinquè encara era considerat Barri Xino, el qual jo no tenia quasi res a veure amb el que havia existit a Barcelona abans de la guerra, doncs havia desaparegut pels bombardejos o por la piqueta municipal. La Barcelona canalla del carrer Cid, Migdia, Santa Madrona, Berenguer, Pere Camps, Arc de Cirés, etc., amb els seus antres com la Criolla, Cal Sagristà, La Taurina, La Mina havien passat a la història o es mantenien encara alguns locals però molt demacrats com el Villa Rosa a l’Arc del Teatre o la Bodega Bohèmia al carrer Lancaster, on actuaven vells artistes de la farandola. Tampoc era el món dels gitanos i altres personatges que vivien sota Montjuïc com va narrar Juli Valmitjana amb les seves novel·les com la Xava, amb els seus protagonistes amb el seu peculiar llenguatge ´d’influència caló. Malgrat això el barri encara era una barreja de veïns catalans i castellans parlants que usaven també els seu propi argot i encara eren usuals els sobrenoms de les persones. En el meu poema “Balada del Bar Aurora”, en dic uns quants.

El Bar Aurora del carrer de l’Aurora número 7,

centre social del nostre Club de Futbol Núria

era una mena d’escola popular del barri Xino,

allà apreníem coses de la vida i de la ciència

del futbol amb l’Eusebi explicant tàctiques a la pissarra

als seus deixebles per guanyar el proper diumenge

sense baixar del tramvia... I al bar hi havia

personatges entranyables: gitanos i pallos,

Quimets i Quimetes i Pepets i Pepetes,

la rumba de Peret i la rumba del Chacho,

i el “Maranya” i el Bigotis i l’Olivetti i el “Poeta”,

i el tío Valencia i la Valenciana i la Juli i la Nuri,

i el nostre Maties Prats i la senyora Júlia dels gats,

i el Messies i el “Nene Molador” i el “Bien Peinado” ,

i el “nit i dia” i el Moises i el Diego “el alucinado”,

i el “Largo” i el “Pequeño” i el “Punxo” i el “Pinxito”,

i el Nen i el SEAT i el “Matarife” i el “Di Stéfano”,

i el “Mustafá”i el “Maño” i el “Malagueño”,

i el “Madriles” amb el Marca i el caliquenyo,

i la Sagrarito ballant el twist de la Popotito,

i el tiet Fernando dient acudits a tot tren a la clientela,

i la tieta Araceli preparant els millors caragols del barri;

i el meu germà “els pistolilles” i el meu cosí el Pocho,

i el Tito i el Nitos i el Juanito “Us Navy” i el Quillo i el Molleta,

i l’Ignasi “Robert Mitchum” i el Tremendo” i el “Vinagre”,

i el Cinto de les palles i l’Elvis, el rei del rock and roll,

i el “León” de la Metro i el Gerardo Sierra Mesa “el carpintero”

i Miñana “el ballarí”, i Pepito “el mona” i Pedrín, rei del mambo,

i la Lollobrigida i Toni “el marino” i els amics de la colla pessigolla,

i tots els altres veïns plegats fent pinya i gresca al Bar Aurora.

Aquesta fonètica i manera peculiar de parlar d’algunes persones era molt habitual en aquells anys encara, Joan Oliver, a Pigmalió, li fa dir al professor Jordana: “Però jo primfilo més: puc determinar l’indret on ha nascut o s’ha criat un català amb un marge d’error mínim. Fins i tot percebo, els matisos fonètics i el vocabulari dels diferents barris de Barcelona.”

El Barri Xino, que abans de la guerra anava des de les portes de la caserna de les Drassanes fins a Nou de la Rambla, era una zona on abundaven els teatres de varietés, els “colmados” de flamenc, els bordells, els bars de mala mort, els balls de cambreres, etc., després de la guerra va variar les seves fronteres posant-les entre Nou de la Rambla i el carrer de l’Hospital amb reminiscències a altres sectors del barri. La majoria d’antics teatres o musics halls s’havien convertit en cinemes de reestrena i molts bars s’havien reconvertit en barres americanes per rebre als marines de la US Navy. La prostitució campava al seu aire al carrers de les Tàpies, Sant Oleguer, Sant Ramon, Robador, Cadena, etc. El barri era un guirigall constant de gent que passava, traficava o vivia tot el dia al carrer. Venedors ambulants, xerraires de fira, escombriaires, drapaires, músics de carrer, borratxos, prostitutes, pispes, pinxos, floristes, guàrdies, secretes, manobres, mossos, aprenents, nens jugant a cavall fort, nenes jugant a la xarranca, parelles d’enamorats festejant als portals, gent asseguda a les portes dels bars... Gent popular com el gitano “Pinchauvas”, que arreglava paraigües i el que fos menester; el venedor de diaris que cridava el Ciero, la Premsa...; el matalasser que pujava al terrat a picar la llana del matalàs, els gossos i els gats lliures com els infants. Els veïns que matinaven per anar a la feina, homes que treballaven al port d’estibadors o als teatres del Paral·lel de tramoistes.

Al barri tothom es coneixia, hi havia botigues de tota la vida, de les que passen de pares a fills: fleques, bodegues, queviures, pastisseries, fruiteries, drapaires..., i tallers de tota mena metal·listeries, fusteries, impremtes, manyans, pintors, vidriers... Encara quedava alguna fàbrica que donava feina als habitants del barri, sobretot a la zona del carrer Carretes, Riereta i Amàlia. La prostitució també generava molts llocs de treball ja fossin als nombrosos bars, als meublés, a les perruqueries, a les perfumeries i a les modistes que treballaven normalment a casa. Els barris baixos de Barcelona tenien un element popular que mantenia un caliu entre totes les persones que vivien a les cases modestes. En aquest cas podem parlar de barris com el Poble Sec, la Barceloneta, Sant Pere i, naturalment, l’actual Raval. Aquest món popular tenia a les tabernes, com diu Fernándes el pare de Roseta, el seu club del pobre.

La vida social dels barris era ben plena, amb les comissions de carrer que organitzaven la festa major, les Agrupacions Corals i els equips de futbol que subsistien als bars. En tot cas eren una mena d’associacions socials encobertes tolerades pel franquisme. Per exemple, el Bar-Bodega Joaquín del carrer de la Cadena, 9, acollia el Club de Futbol Núria, és a dir els joves del barri disposaven d’espai per fer reunions amb l’entrenador o jugar al futbolí, però en el mateix bar transformat en barra americana hi havia també prostitutes i clients que anaven a cercar-les, i passaven els “limpiabotes” i les floristes oferien els seus rams de flors als amants. Als vespres baixaven les famílies a veure els programes de la televisió i els diumenges al migdia era habitual que la gent fes cua per prendre el vermut. Això era el districte cinquè, el barri xino, un lloc de pas per a uns i un lloc d’habitatge per altres. Era tot un conglomerat de gent treballadora, prostitutes, passavolants, infants i vells que explicaven històries de la guerra o que havien sentit els trets que havien acabat amb la vida d’“El Noi de Sucre” l’any 1923. Els anys cinquanta aquesta mort i la guerra semblaven molt llunyanes... També tota la història social i popular que havia viscut el barri abans de la guerra. Aleshores encara ningú (o gairebé ningú) recordava que el bari havia estat un cau anarquista i que hi havia hagut centres obrers on es formaven els autodidactes que foren obrers il·lustrats. Ara era un altre temps en què la ciutat poruga vivia sota la bota del tirà, i el català i la cultura catalana començaven a respirar, sobretot amb la resistència de poetes i dramaturgs que es dedicaven -com va dir Espriu- a salvar els mots. Els anys cinquanta s’havien fet les primeres vagues obreres després de la guerra i, a més, els barcelonins havien gaudit del futbol de Kubala. L’any 1957 el CF Barcelona inaugurava el seu flamant Camp Nou. En aquesta dècada Espanya s’havia obert a la flota ianqui i els marines anaven lliures pel barri. Les revetlles eren també un fet popular dels carrers del districte. Focs artificials, fogueres, ball... I els terrats s’omplien de banderetes, guirlandes i fanalets, Primers balls, primes petons sota la lluna mentre sonava música moderna al pick-up. El poeta Joaquim Marco ho va retratat perfectament en el seu poema Viejo barrio:

“De vez en cuando cruzan las palomas

por las estrechas calles de mi barrio,

barrio en el que murmuran en voz baja,

conminando, los padres de las niñas.

(Gomas. La Pajarita. Habitaciones, Casa Paco.)

Dee vez en cuando cruza una paloma

suena un pick-up en la azotea

y bailan las muchachas bajo el sol.

Cerca de aquí vivía Ángel Pestaña

y el Noi del Sucre, que fue herido de muerte

una noche de gritos, cuando esta Ciudad

de mar y primavera buscaba su camino

de sangre en sangre roja.

Tal vez entonces -yo no había nacido todavía-

no eran blancas las luces.

(Gomas. La Pajarita. Habitaciones. Casa Paco.)

En oscuros rincones las parejas

se besaban también con ansia incalculada.”

La Barcelona culta la identifiquem amb la burgesia. Gent que vivia Gran Via amunt o encara millor si la seva residència era més enllà de la Diagonal. Molts d’ells havien passat del que ara anomenem Ciutat Vella a l’Eixample i d’aquí s’havien traslladat als barris alts com la Bonanova, Sarrià-Sant Gervasi o Pedralbes. Aquest era el cas del professor Martí Jordana, protagonista de Pigmalió, malgrat que encara té lligams a l’Eixample on viu la seva mare. La torre del carrer Ganduxer del professor Jordana és molt a prop de la plaça Sant Gregori Taumaturg amb la seva església circular, el Jardins del Turó Parc i les instal·lacions de Piscines i Esports. Tot un pulmó verd per un barri elegant de la zona alta de Barcelona, mentre la Barcelona baixa no disposa gairebé de cap pam verd, ni de cap instal·lació esportiva. Als anys cinquanta la burgesia catalana ja no era la mateixa de després de la guerra que s’havia desenganxat del català i es mostrava massa franquista. La nova dècada havia portat diversos tipus de burgesia, la més tradicional era la que ja ho era abans de la guerra i que havien recuperat el seu status social i fins i tot defensava la cultura i la llengua catalana. Era una burgesia més o menys il·lustrada que anava als concerts del Palau de la Música, a les representacions de teatre català al Romea i a escoltar òpera l Liceu. Naturalment que al Liceu, sobretot aquí, hi anaven la nova burgesia com eren els que ostentaven el poder amb el règim franquista com ara jutges, militars, falangistes, advocats, comerciants, grans empresaris, etc., i també els nous rics que havien fet fortuna amb l’estraperlo. La diferència d’aquesta nova burgesia amb la culta era que aquesta primera anava al Liceu a ostentar la seva riquesa i la segona a gaudir amb les representacions musicals. Així ho parla el professor Jordana: “Vivim una època d’esnobisme. El nou ric impera i paga. Els antics drapaires ara són milionaris. Vesteixen bé i viatgen amb grans automòbils, però, generalment, així que obren la boca ensenyen el llautó, es delaten. Per a aquestes persones, les meves classes de fonètica són indispensables.” I fonamentals per aquesta burgesia culta catalana era l’estrena d’obres en català com “La primera història d’Ester” estrenada l’any 1957 al Palau de la Música

o molt aviat amb l’aparició d’Els Setze Jutges que donaria par al fenomen de La Nova Cançó.

La classe benestant era la que acudia als salons de moda, a la Parrilla del Ritz, a Can Rigat, Copacaba, La Pérgola i altres centres elegants de diversió. Balls, soirées, vetllades musicals amb les millors orquestres de l’època. També solien acudir a les exposicions d’art (i als seus vernissage) que se celebraven a La Virreina, a la sala Parès o a les Galeries Laietanes. La burgesia acostumava a penjar quadres a les seves elegants cases de l’Eixample o de la zona alta de la ciutat. Joan Oliver, a Pigmalió, descriu la sala de rebre del pis de la mare del professor Martí Jordana al carrer Mallorca entre Passeig de Gràcia i Pau Claris: “La sala és espaiosa. Decorada amb elegància i riquesa. Xemeneia, sofà, butaques. A les parets un Nonell, un Obiols i el retrat de la senyora de la casa pintat per Sunyer cap a l’any 30.”

També era la burgesia la que disposava de grans automòbils, de vegades d’importació nord-americana, feia llargs estiueigs i mostrava la seva pompositat en les elegants festes de societat. El poeta Gil de Biedma en el seu poema “Infancia y confesiones”, descriu l’ambient d’aquella burgesia barcelonina dels cinquanta:

“Mi infancia eran recuerdos de una casa

con escuela y despensa y llave en el ropero,

de cuando las familias acomodadas,

como su nombre indica,

veraneaban infinitamente

en Villa Estefanía o en la Torre

del Mirador

y más allá continuaba el mundo

con senderos de grava y cenadores

rústicos, decorados de hortensias pomposas,

todo ligeramente egoísta y caduco.

Yo nací (perdonadme)