14/6/13

Xavier Díez / llibre

ESPAI DE DISSIDÈNCIA DE XAVIER DÍEZ (Presentació llibre a la sala d’actes de l’Editorial Virus, 6 de maig de 2013)

FERRAN AISA

 

(Coberta del llibre de Xavier Díez)
Espai de dissidència (El Toll, Ontinyent, 2013) de Xavier Díez (Barcelona, 1965), és un recull d’articles publicats a la premsa o a la seva pàgina Blog (Apunts d’una bitàcola) entre el 2006 i el 2012. El llibre per facilitar la seva lectura està estructurat no cronològicament sinó temàticament i dividit en cinc apunts: culturals, personals, històrics, nacionals i globals.
La majoria dels articles són coherents amb el seu pensament crític que planteja viaranys de comunicació i senders de reflexió. Com diu Francesc Foguet en el pròleg Díez no renuncia al testimoni personal, l’experiència viscuda: <<convertida en microhistòria –en paraules de Foguet- en la línia de Pierre Vilar o Josep Termes. Aquest recurs a l’egohistòria  l’ajuda a revelar els canvis socials i culturals de la història contemporània, fer un retrat generacional i sociològic de les classes obreres de la seva adolescència o de l’anòmia ètica de les classes mitjanes d’adultesa.>>
Xavier Díez ens convida amb els seus articles amb immergir-nos en el seu món intel•lectual que s’empara el prestigi d’historiadors, sociòlegs, pensadors, poetes o novel·listes que l’han influït en la seva tasca creadora. Entre les pàgines del llibre trobareu referències a autors com Eris Hobsbawn, Miquel Izard, Pierre Vilar, Zygmunt Baumann,  Ulrik Beck, Susan George, Max Stirner, H. D. Thoreau, J. M. Cotzee, Joseph Conrad, Charles Dickens, Joan Maragall, William Morris, George Orwell i molts altres.
Díez ha recollit més de cent articles en què repassa des de la història o des del pensament el nostre temps. Són escrits realment interessants que ens informen i ens ajuden a veure el món actual d’una altra manera, completament diferent del que els “mass media” acostumen a mostrar-nos desvirtuant la realitat per convertir-la en una caricatura de si mateixa al servei del poder establert.
Els articles que tenen un component memorialístic esdevenen literaris com “Cultura” (p. 19) on l’autor es passeja l’agost del 2006 per una petita ciutat enmig del no res, a la vora del Chubut, en ple desert patagònic. On hi ha anat a parar per fer de becari i és entrevistat per una emissora local sobre la literatura catalana. El Xavier acaba reflexionant en la seva bitàcola: <<De vegades faig la reflexió que si la cultura catalana s’aguanta, si té possibilitats de supervivència, és potser gràcies als Marcelos Eckardt (nom del jove escriptor argentí i director del programa de ràdio) locals.>>
En l’article “La Llibreria” (p. 42) mostra el seu disgust per el tancament d’una llibreria gironina  i recorda les vegades que havia anat a comprar llibres o les presentacions que ell mateix havia fet de col·legues escriptors (en cita dos, Ferran Aisa i Koldo Izaguirre).
L’article “La Jota, 53” (p. 78) fa referència al carrer on va passar la infància,
l’ adolescència i els primers compassos de la joventut. El records dels veïns de l’escala són prou emotius i humans, tal vegada capaços de bastir una novel·la: <<No era res extraordinari, un simple pis que no arribava als cinquanta metres quadrats, amb una terrassa més àmplia en el record que en el sistema mètric, i des d’on es podia contemplar la Torre del Baró, en la distància, d’aspecte wagnerià, de prop, poc més que la pretensiosa façana d’edifici inacabat.>> I parla dels veïns dels diversos pisos, en un d’ells vivia la família de l’escriptor Màrius Serra, del qual heretava las roba que aquets (un  parell d’anys més gran) li quedava petita. I del regal que li van fer els veïns del primer pis quan va fer la primera comunió, el disc de Juanito Valderrama “Mi primera comunión”.  Les juguesques amb els noies i les noies de l’escala.
Sentiments nostàlgics d’un temps perdut. Històries per una novel•la de Faulkner.
En un altre article “Efímeres felicitats al terrats” (p.122) retorna a la infantesa, als records dels temps perduts tal vegada rememorant Proust.
En un  dels articles dels Apunts històrics parla de “L’avi de Carme Chacón” (p. 134), i ho fa des d’una entranyable estima per el vell anarquista Francesc Piqueras, que el va entrevistar a Ràdio Contrabanda per el programa “La memòria silenciada”. Dins d’aquest gènere també parla amb emoció de l’escriptor i historiador llibertari “Abel Paz” (p. 142) que acaba de morir el dia 13 d’abril de 2009. Ens parla de la seva relació amb ell mentre hi prepara alguns dels seus treballs i ens el defineix com autor llibertari: <<El seu estil historiogràfic , directe, analític, divagador, fou el representat de la seva generació, fonamentat en una extensa cultura, una formació heterodoxa i autodidacta, una recerca intensa a les fonts i una gran passió comunicacional, amb ofici i sentit comú, intuïció, i sense pèls a la llengua.>>
L’escrit que porta per títol “¿Què fou allò de la CNT? (p. 152), arrenca també des de la pròpia memòria familiar. Qui d’aquest país no ha tingut un avi (ara ja un besavi), un pare o un germà de la CNT? I massa vegades s’ha negat aquesta realitat del nostre país que va tenir en l’organització confederal l’única força obrera important del primer terç del segle XX. Díez comença per parlar-nos del seu avi, xofer d’ofici, afiliat a la CNT, casat amb una dona catòlica que no faltava mai a missa dominical. Xavies escriu: <<La meva història familiar no és excepcional. De fet, la majoria de la població catalana  que avui viu d’un salari poc generós té un avantpassat que freqüentava “el sindicat”, amb diferents nivells d’implicació, interessos o maneres d’entendre el món sense menystenir dimensions espirituals.>>
L’autor de les bitàcoles es mostra “Contra la Transició” (p. 157). Amb la seva crítica mostra l’estafa que va representar aquella pantomima que va acabar amb el pacte del franquisme amb l’oposició. Malbaratant un temps preciós per construir una democràcia molt més directa i solidària. Xavier en aquest escrit cita l’emblemàtica revista i editorial Ruedo Ibérico, que durant la transició van ser escombrats al bagul dels records perquè feien nosa: <<Quan avui assistim al fàcil desmuntatge de l’estat de benestar, quan contemplem com els sindicats oficials traeixen els treballadors, quan veiem la facilitat amb què l’aristocràcia financera del règim saqueja les caixes d’estalvi de titularitat pública, quan constatem que qui investiga el genocidi franquista és apartat de la carrera judicials, quan assistim a la impunitat amb què actuen els cleptòmanes dels antics monopolis energètics i telefònics, quan coneixem la tolerància vers la corrupció política, no queda un altre remei que reconèixer la virtut d’una revista que anticipà, fa més de quatre dècades, el que acabaria passant si el franquisme no era derrotat, i els seus responsables empresonats.>>
En l’article “Rastes amb doctorats” (p. 159), l’autor glossa els hereus d’aquells sense nom, que citava Garcia Oliver, veritables artífex de la revolució de 1936. Gent que era tractada per alguns periodistes contraris al pensament àcrata de considerar-los pollosos gàngsters o anarquistes violents. El Xavier que ha estat convidat a fer xerrades o presentar llibres a centres socials okupats manifesta: <<A sota de l’estèrica rasta i l’aparença descuidada, hi he trobat gent relativament jove i extraordinàriament formada. Persones que, entre pírcings i algun tatuatge amagaven les seves llicenciatures, màsters i doctorats. Persones que, des d’una absoluta austeritat, poden discutir sobre l’imperatiu moral de Kant.>>
I escriu de la seva experiència acadèmica com professor de la Universitat Ramon Llull en l’article “Sánchez Gordillo” (p.163), citant-nos que els hi va passar un vídeo als seus alumnes sobre l’ocupació de terres a Marinaleda i reflexiona sobre l’actual Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda, amb trenta anys més: <<i tanbé diria més combativitat que en aquells llunyans principis dels vuitanta.>>
El Xavier també entra de ple en el camp nacionalista tan en boga ara mateix i ens parla de l’independentisme sociològic, de l’Espanya plural, de l’Estat propi o de recuperar l’Assemblea de Catalunya. Un dels escrits porta per títol”Guanyar temps per a perdre’l” (p. 218): <<Tanmateix, aquest “guanyar temps per a perdre’l”, també ha tingut efecte col•lateral, sens dubte no volgut pels guionistes de Convergència (els mateixos que va exhaurir tots els sinònims del diccionari per a defugir el terme “independència”.
No ho oblida tampoc la gran manifestació de la Diada del 2012 en l’escrit “El discret encant de l’unionisme” (p. 222), i analitza els fets i considera que la força de l’independentisme català rau en el fet que l’espanyolisme és un procés en decadència, i ens parla d’una futura república catalana: <<L’essencial per a assolir l’èxit d’una república catalana és bastir un estat on tothom es pugui sentir còmode. Anar muntant un futur atractiu per a tothom. I fer que qualsevol individu que comparteix identitats també sigui conscient que la Catalunya del segle XXI esdevingui alhora el tros de república espanyola que esclafaren ahir els que avui blasmen.
Els articles que tanquen el llibre estan dedicats al món global. No hi falten referències a Wall Sreet, a les bombolles econòmiques, a la borsa, al insuportable creixement, la immigració, la crisi, etc. Un dels articles s’anomena “No és crisis, sinó cop d’estat” (p.285): <<El que està passant no és una crisi, sinó un cop d’estat. El gran capital internacional, el que anomenen “inversors” i que no és altra cosa que els recursos financers dels rics administrats per la gran banca i els agents de borsa, han obligat els governs a actuar a favor seu... i en detreniment del noranta  per cent de la població. La diferència és que ara toca a allò que s’anomena “primer món” i el que representa les classes mitjanes, aquest grup social que ja fou exterminat amb èxit a Llatinoamèrica als llarg dels vuitanta i noranta del segle passat.>>
En el darrer article “L’orfenesa política dels treballadors” (p. 306) comença fent-nos un apunt històric del PSUC electoral de 1980 i acaba per fer-nos veure com els treballadors han quedat en una gran orfenesa: <<Bona part de la depressió col•lectiva prové d’aquest sentiment. El de l’orfenesa política d’una majoria d’assalariats que no troben cap referent a les institucions. Ja ho va deixar clar el clam del moviment 15-M. En realitat més que un clam, una constatació. ¡Ningú no ens representa!>>
Per acabar recordaré quan l’any 2004  el Xavier en va encarregar que li fes un pròleg per el seu primer llibre de poemes A la via morta aleshores vaig escriure: <<El barceloní Xavier Díez, historiador del nostre passat social, s’embranca ara l’arbre poètic i inicia l’èxode cap el món del seu interior i com el miner, que extreu el carbó de la min a, ens ofereix un plec de versos de la seva collita personal. (...) Els somnis han estat segrestats per l’absurd de la vida i l’home –càstig diví- ha de tornar a refer-los. La quimera cada vegada queda més allunyada de la vida perquè ha estat desterrada del paradís. (...) El Barcelonauta ha esdevingut Barcelonàufrag. Díez, al contrari d’aquells nàufrags de les històries de Stevenson o Defoe, no ha trobat l’illa estimada de la utopia. Però cal ser valents i continuar el viatge sense la por dels nàufrags, perduts a les estèrils terres de la mort, entre el vol de les gavines, els cementiris blancs i els miratges dels caminants cansats. (...) Qui no ha sentit el plaer de viure a l’abisme no serà capaç  de trobar mai la sortida del laberint ni amb l’ajuda d’Ariadna.>>

Ferran Aisa i Pàmpols
(Barcelona, maig de 2013)

No hay comentarios:

Publicar un comentario